Teoria i pràctica de l'empeltament

Als catalans ens ha mancat una teoria de país que expliqués com és que, malgrat ser terra d’immigració, no hem acabat essent una terra d’immigrants.
Ho sostinc de fa temps. Vull dir una teoria per donar compte de l’itinerari personal i col·lectiu, no sempre acabat del tot però ben encaminat en la major part de casos i sovint reeixit, pel qual una gran majoria de ciutadans hem deixat de ser immigrants i ens hem pogut desfer de l’estigma d’estranger fins a esdevenir catalans.
Un estigma, el d’immigrant, en què l’espanyolisme no ha parat de burxar –i després, de fer veure que hi posava pegats per calmar la ferida– per tal d’evitar que es consumés el procés d’incorporació nacional dels fluxos de població que al llarg de segle vint, i de molt abans, han anat arribant al nostre país. I no només l’espanyolisme, sinó també una certa ciència social que ha confós la defensa moral del feble amb la condescendència intel·lectual i que ha estat capaç d’inventar-se allò tan terrible dels “immigrants de segona generació” que converteix l’estigma en una herència, com si la condició d’immigrant es transmetés genèticament. A hores d’ara, la xifra que els demògrafs tenen ben calculada, aquests dos milions de catalans que seríem –en lloc dels més de sis d’ara– si no haguéssim comptat amb els fluxos migratoris a favor nostre durant tot el segle vint, ha esdevingut una dada clau per fer-nos càrrec d’allò que som. Efectivament: no és una exageració afirmar que sense la immigració del segle passat els catalans seríem un poble culturalment folkloritzat, lingüísticament decadent, econòmicament irrellevant i políticament inexistent.
Però explicar la paradoxa d’allò que sobreviu i perdura perquè creix i canvia, no és fàcil. La necessitat de construir teories a la defensiva, especialment en els períodes no democràtics de genocidi cultural i de persecució nacional, va alimentar des dels mites d’una presumpta heroïcitat medieval que calia recuperar fins a l’exaltació de la idea que calia preservar les tradicions que ens justificaven com a poble. Es tractava, doncs, de teories lineals, en què el referent era el passat i la solidesa la donava la fidelitat a unes suposades arrels immemorials. Més endavant, l’evidència de la complexitat social dels catalans, la recuperació institucional amb la democràcia, però també de la nostra feblesa nacional, ha posat en marxa teories que miren endavant a canvi de ser més toves. La de la terra de pas, la del pactisme català, la del mestissatge i, més recentment, la tan políticament correcta de la terra d’acollida. Totes, però, igualment lineals, planes. Terra de pas, sí, però per quedar-s’hi. Terra de pactes, sí, però imposats. Terra de mestissatge, sí, però on l’indígena tenia les de perdre. Terra d’acollida, també, però no sempre d’intencions prou clares. He tornat a repassar l’utilíssim volum de Francesc Roca Teories de Catalunya, i no hi he trobat aquesta teoria que necessitem.
Tanmateix, penso que sí que hi ha una analogia que ens podria ajudar a comprendre’ns millor en allò que socialment hem esdevingut en acabar el segle vint i que hauríem de seguir sent en el futur. Una analogia que podria donar lloc a la teoria que necessitem.
L’anomenaré la teoria de l’empeltament (encara que estic segur que guanyaria en credibilitat acadèmica si l’anomenés la grafting theory). Recordem –ara que tots som tan cibernètics i veiem el camp com un parc temàtic i la cultura agrícola ens és tan enigmàtica com la religiosa– que l’empeltament és la unió d’un empelt –l’esqueix de planta nova– amb el patró o peu –la soca plantada– i que és una tècnica utilitzada per afavorir el desenvolupament ràpid i vigorós de plantes de reproducció per llavor lenta i poc segura o per manca d’adaptació a les condicions del sòl. Hi ha diversos tipus d’empeltament –de pua, gemma o contacte–, però és important saber que cal protegir la superfície de la unió, generalment amb un tipus de cera que impedeix que s’assequi, per assegurar l’operació. La metàfora em sembla ben clara: el model català d’incorporació dels fluxos migratoris no és el del melting pot que acaba en guetos, ni el de la multiculturalitat que destrueix la comunitat i li fa perdre tremp, ni el de l’assimilació autoritària, ni tan sols el de la integració suau de l’estira-i-arronsa. El nostre model ha estat, amb algunes excepcions i uns quants fracassos, però de manera nuclear, el de l’empeltament: l’empelt ha vigoritzat la planta vella, formant-ne una de nova. És així com el patró, la vella societat catalana de reproducció lenta, d’adverses condicions tant socials per envelliment demogràfic, com econòmiques per manca de recursos naturals, o polítiques per dependència centralista, entre d’altres, s’ha desenvolupat de manera ràpida i vigorosa gràcies a l’empelt nouvingut.
I ni que sigui com a mer argument retòric, vull afegir la suggestiva idea que defensa Joan Coromines al seu Diccionari etimològic, en el sentit que empeltar no deriva ni de impellitare (de pellis, pell) ni de impellere (empènyer). L’arrel d’empeltar seria empuntare (podar). I és així: el nostre model d’empeltament tampoc no ha estat ni epidèrmic, ni forçat. Però ha obligat a podar la planta vella.
Penso que l’enunciat d’aquesta teoria de l’empeltament és especialment oportuna aquesta setmana en què se celebren dos fets de naturalesa ben distinta, però emparentats amb la meva teoria. Un, la 31a Fira d’Abril, una celebració molt viva de la memòria d’un dels molts orígens dels empelts que han vigoritzat el país, això sí, reinterpretat a la catalana. Potser, en la meva teoria, la Fira correspondria a la cera amb què s’ha de protegir la unió de l’empelt i el peu fins que el procés no és acabat. En qualsevol cas, la Fira d’Abril no pot ser entesa com una resistència o un fracàs, sinó la constatació que el camí és llarg i delicat.
L’altre fet, per a mi d’una significació més rotunda, avançada i neta, és l’aparició del primer número de la revista electrònica Veu Pròpia (www.veupropia.info), portaveu dels nous catalanoparlants, és a dir, de la nova societat catalana revigoritzada gràcies a l’empeltament. Veu Pròpia neix per fer visibles els nous catalanoparlants que han volgut guanyar una llengua i, així, un país. I neix per recordar que no s’ha fet tot el camí simplement per “recuperar” un passat que no era el seu ni per allargar la vida a un malalt agònic, sinó, com diuen, per gaudir del benestar d’una llengua i del futur de tot un país. És clar, doncs, que Veu Pròpia ni són gent de pas, ni s’acullen a la protecció de les minories, ni pacten res, ni accepten acolliments paternalistes. Són –i som– el resultat de l’empeltament i exigeixen, justament, participar en l’abundància d’una collita perquè ara ja són part del mateix arbre que tots necessitàvem.

Salvador Cardús. Sociòleg.
salvador.cardus@uab.es