Hem de fer del català una necessitat

Amb el títol del present article resumeixo potser quina és l'única manera d'aconseguir que el català recuperi àmbits socials on està en una manifesta inferioritat. Pot semblar una obvietat o una redundància però, si observem la realitat lingüística dels Països Catalans, la frase recobra tot el seu sentit i intenció.

Anem a pams. La primera reflexió a què ens porta la frase és si, en l'actualitat, és necessari saber parlar català per viure als Països Catalans. La resposta no és senzilla malgrat el que puguin creure i pensar moltes persones ja que, per començar, la situació no és la mateixa en tots els territoris de parla catalana.

Hi ha llocs, com el Principat sobretot, on la llengua catalana si que ha aconseguit tenir un cert prestigi, si bé aquest a vegades ha actuat de manera contraproduent en contra seva, en el sentit que sectors importants de la població veuen el català com una llengua aliena o, fins i tot, pròpia de sectors benestants. A tall d'anècdota un exemple. Fa mesos buscava pis de lloguer i m'adreçava en català quan ho feia. Diverses persones van excloure determinats barris de l'oferta de pisos que m'oferien en suposar que tenia un “estatus superior” pel simple fet de parlar en català (irònic, ja que he viscut gran part de la meva vida en Llefià, actualment resideixo en La Pau i tinc família a Sant Roc, barris de Badalona que no són precisament el Mas Ram, l'equivalent badaloní de Sarrià o Pedralbes).

Però malgrat que al Principat saber parlar català sigui, a nivell general, percebut com un fet positiu i que “obre portes” (percepció no tan estesa als altres territoris de llengua catalana), resulta més que evident que hi ha amplis sectors de població que poden viure, si més no, sense la necessitat de parlar-lo. De seguida penso per exemple en el cas dels meus avis i pares. Els segons entenen el català però no tenen la necessitat de fer-lo servir (tampoc sabrien fer-ho). Si haguessin emigrat a Alemanya en comptes de Catalunya segurament haurien tingut la necessitat d'aprendre i parlar l'alemany.

Aquí, en canvi, el bilingüisme oficial imposat fa que no tinguin aquesta necessitat. La legislació existent, els poders econòmics i d'altres factors fan que parlar el català no sigui del tot necessari. Hi ha nombrosos àmbits de la vida diària i més a les grans concentracions metropolitanes, on la presència del castellà es més forta. Els mitjans de comunicació, el món laboral, el món de l'oci (del qual parlarem en un altre article) són majoritàriament fets en aquesta llengua. Al Principat el català ha aconseguit tenir un espai al món de l'ensenyament per la immersió lingüística, però a altres territoris dels Països Catalans com el País Valencià i les Illes no es dóna aquest cas. A la Catalunya Nord la situació encara és pitjor (l'única excepció en aquest àmbit són les escoles de “La Bressola”).

La situació pot ser greu perquè es pot arribar a la percepció que la llengua més útil per viure als Països Catalans no és el català, sinó el castellà. Si a tots els fets que hem mencionat anteriorment se sumen les encara avui existents agressions pel fet de parlar català (la darrera, una multa de 150 euros a una dona acusada de desacatament a l'autoritat... és a dir, a la Guàrdia Civil pel simple fet d'haver-se negat a parlar en castellà), quina llengua pot pensar un nouvingut o nouvinguda que és més útil per viure a Catalunya? Per què a vegades els hi exigim més a aquestes persones que a nosaltres mateixos o a persones que porten molts anys vivint als Països Catalans?

Hi ha, no obstant això, un fet positiu. A diferència de molts altres llocs, existeix també una voluntat integradora que fa que una persona nouvinguda que parli català pugui ser considerada, per sectors importants de la població, automàticament d'aquí. Però ja hem parlat en altres ocasions que les facilitats donades per aprendre i parlar el català no són sempre les òptimes. Si el català tingués un estatus legal similar al de l'alemany a Alemanya o al del castellà a l’Estat espanyol seria realment imprescindible el seu aprenentatge i el que és més important: el seu ús públic. Parlar català seria percebut realment com un fet “normal” i imprescindible per viure als Països Catalans i, per aquest simple fet, molta més gent el faria servir quotidianament. Per això, si volem que el català recuperi el terreny que ha perdut hem de fer del català una necessitat.

José Miguel Cuesta Gómez, membre de Veu Pròpia.

LLENGUA I IMMIGRACIÓ

No poques vegades he sentit dir que la “culpa” de la difícil situació que pateix la llengua catalana als Països Catalans la té la “immigració massiva” que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX i també la de començaments del segle XXI. Són, al meu parer, unes afirmacions errònies i que es solen fer sense analitzar el context sociopolític en què es van donar, alhora que s’obvia el fet històric que en altres èpoques van existir altres fenòmens migratoris que no es solen relacionar amb un retrocés del català.

En efecte. El nostre territori ha sigut en moltes ocasions un “lloc de pas” de molts grups humans, tot i que, segurament, durant grans períodes hi hagi hagut un substrat de població estable que ha tingut processos d'aculturació diversos. Però parlant de fenòmens migratoris relativament recents, hi ha un cas que ens serveix d'exemple de com un fenomen migratori no ha de representar, per si mateix, un “perill” per la llengua autòctona. Ens referim al cas de la immigració occitana a Catalunya de finals del segle XVI i principis del segle XVII.

Aquesta migració, ocasionada en gran part per la situació en que es trobava el “Regne de França” d'aleshores (amb uns violents conflictes socials i religiosos), va arribar a representar en moltes viles més del cinquanta per cent de la població. Ara bé, aquests nouvinguts i nouvingudes van adoptar i fer seu el català amb normalitat, malgrat que en aquella època la majoria de la població era analfabeta i evidentment no existien sistemes d'ensenyament públics.

Però aquesta població es va trobar un entorn on el català era la llengua comuna habitual, la llengua del dia a dia, la llengua del poble i, per tant, el procés natural va ser la seva adopció. El castellà, mal que els pesi als defensors del bilingüisme, ni era oficial ni era parlat ni conegut per la immensa majoria de la població dels Països Catalans. Només una petita elit en tenia coneixement perquè era la llengua del poder de la Monarquia Hispànica.

Per tant, no és la immigració en sí mateixa, sinó les condicions en què aquesta es dóna i la voluntat d'integració del país receptor i dels nouvinguts i nouvingudes, els factors principals que poden fer que un fenomen migratori pugui ajudar o perjudicar una o una altra llengua concreta. Sense oblidar que molt important és el context polític i el paper que adopta la mateixa població autòctona davant una imposició lingüística concreta, tant les classes populars com les anomenades elits.

La immigració que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX, per tant, no és, en sí mateixa, culpable de res. Sí que ho és el context polític i social en què aquesta es va donar: un règim polític hostil a la llengua catalana i fortament classista que va fomentar l'aïllament de la població nouvinguda en “guetos” sense els serveis elementals més bàsics i amb limitats contactes amb la població autòctona. Un règim polític, el franquisme, on la majoria de les elits, la gran burgesia dels Països Catalans (és a dir, persones nascudes al país) van participar gustosament, renunciant a l'ús públic de la seva llengua materna, i per als quals les i els immigrants no eren res més que mà d'obra barata per explotar als seus negocis i indústries.

Amb aquests condicionaments sociopolítics, l'increïble hagués sigut que la majoria de la població nouvinguda hagués adoptat el català com a llengua pròpia, quan en el seu entorn la llengua comuna no era aquesta, sinó generalment el castellà. I el mateix fet es reprodueix, en part i amb altres característiques, amb la immigració del segle XXI, sobretot en l'Àrea Metropolitana de Barcelona, però també en zones rurals del Principat (que no havien viscut tant la immigració de mitjans del segle XX.), al País Valencià i a les Illes.

La immigració per se no ha de ser un fet perjudicial pel català. És el context sociopolític on es desenvolupi aquesta el que condicionarà que el fet migratori ajudi a la recuperació del català o, pel contrari, a la supremacia del castellà o el francès. L'actitud que adoptin tant els poders polítics com el gruix de la població autòctona respecte a la fidelitat o no a la llengua pròpia i respecte a la voluntat d'integració dels nouvinguts i nouvingudes serà determinant.

Per finalitzar, vull recordar que hi ha territoris que no han rebut volums d'immigració importants amb la llengua autòctona també amenaçada. Com a fill de gallega em dol, per exemple, com part de la població d'aquell país ha renunciat a l'ús de la seva llengua sobretot en les zones urbanes, trobant-se el gallec en una situació potser fins i tot pitjor que el català. Les causes no tenen res a veure amb la immigració. En són unes altres.

José Miguel Cuesta.

IMPOSICIONS

Es pot revertir una imposició injusta sense fer una altra imposició? Si estiguéssim parlant, per posar un exemple simplista, d'una persona que pren, per la força, un objecte a una altra persona, ningú s'escandalitzaria si s'obligués a la persona infractora que retornés aquest objecte al seu propietari... però si extrapoléssim aquesta situació a un tema molt més complex com és el de les llengües, la cosa, malauradament, no seria tant senzilla. Les dificultats per avançar en la plena recuperació del català com a llengua comú i vehicular dels territoris de parla catalana ens mostren clarament els límits de la legislació vigent. La fi del franquisme i de la repressió més dura del català s'havien venut com una gran possibilitat perquè el català recuperés el seu paper, però la realitat no ha sigut ben bé aquesta. Per què? Per recuperar el paper de llengua vehicular de la societat, el català hauria de gaudir, com dèiem en un article anterior, d'una hegemonia cultural que, ara per ara, no té ni pot tenir mentre aquest paper l'ostenti la llengua castellana. Malgrat que el català és cooficial en la majoria de territoris de parla catalana (a excepció de la Catalunya Nord, on només ho és el francès, i el Principat d'Andorra, únic territori on el català és l'única llengua oficial), la realitat és que encara el castellà és d'obligat coneixement, tant legalment (la Constitució de 1978 ho deixa molt clar) com socialment. És a dir, el castellà continua imposat i sembla que molta gent no sigui conscient d'aquest fet. Nombrosa és la legislació que obliga a la retolació dels productes en castellà i a l'ús d'aquesta llengua en nombrosos àmbits de la vida quotidiana... i encara és hora que alguns dels defensors de la “llibertat lingüística” que tant critiquen la “imposició del català” denunciïn això. Des de 1975 ençà, els esforços per recuperar el català han evitat entrar en conflicte amb aquest fet. Sí que s'han pres certes mesures pel que fa al català, sobretot al Principat: la Llei de Normalització Lingüística i la Immersió a les escoles, l'exigència del coneixement de català en diversos àmbits laborals, socials, etc. Però la realitat ha demostrat que hi ha un límit per la recuperació del català i aquest límit el marca l'espai que té el castellà a l'espai públic de la nostra societat. No es podrà recuperar plenament el català si no es fa a costa dels espais que ha ocupat i ocupa el castellà gràcies al seus privilegis legislatius i a la seva imposició durant molts anys (segles, de fet). Per tant, la recuperació plena del català, que aquest esdevingui de nou la llengua vehicular dels Països Catalans (o territoris de parla catalana) no es podrà fer plenament si no es té en compte aquesta imposició del castellà. Ara bé, es pot fer això sense entrar en conflicte amb la legislació vigent? Es pot fer sense tenir en compte la població que no té el català com a llengua habitual? Es pot fer sense imposar, en major o menor mesura, també el català? Caldria matisar a que ens referim quan parlem d'imposició. Si ens parem a pensar, la societat està plena d'imposicions de diferents tipus i que podem valorar de manera justa o injusta depenent de la nostra ideologia o experiència personal. Resumint molt, podríem dir que hi ha tota una sèrie de “normes socials” que s'han imposat de manera consensuada en alguns casos i d'una manera menys “democràtica” en altres ocasions. Pel que fa al primer dels supòsits, podríem parlar de decisions preses per un col·lectiu de manera democràtica però que serien d'obligat compliment per a tothom. Per exemple: una comunitat de veïns i veïnes decideix en una reunió que no s'ha de posar la música alta a partir d'una determinada hora. La majoria ho veuria lògic i no ho veuria com una imposició arbitrària, sinó de sentit comú i presa en un òrgan de decisió on tothom ha pogut dir la seva. Molt diferent seria una decisió presa per una sola persona o un grup reduït de persones i que afectés un col·lectiu de població que no ha tingut ni la més mínima oportunitat d'expressar la seva opinió. Així va ser la imposició del castellà als territoris de parla catalana. Ara bé, el català s'ha d'imposar? Seria ingenu creure que el català recuperarà l'espai que li ha pres el castellà sense fer algun tipus d'imposició que el faci imprescindible (consensuada o aprovada per una majoria) i sense eliminar tota la sèrie de normatives legals que imposen la llengua castellana a gairebé tots els territoris de parla catalana. La decisió, en tot cas, l'haurem de prendre els habitants dels Països Catalans, indiferentment de la llengua o llengües que parlem individualment. José Miguel Cuesta

Amb un altre accent

Per José Miguel Cuesta Gómez (Veu Pròpia). Article publicat al setmanari digital El Demà

Veu Pròpia és una associació de nous catalanoparlants a favor del català que es va crear al 2002. Som “nous catalanoparlants” per que en efecte, la majoria de nosaltres no hem tingut el català com a llengua materna, ja sigui per que els nostres pares i mares no han nascut aquí o per que nosaltres mateixos hem vingut a viure recentment als diferents territoris de parla catalana. Però hem decidit adoptar el català com a llengua habitual i fem campanya a favor de la llengua i la cultura catalana, treballant pel seu futur i benestar per que ara també és la nostra llengua. Creiem que aquesta hauria de ser l'opció més coherent ja que el català hauria de ser una eina que faciliti la integració i cohesió de totes i tots, indiferentment de la nostra procedència.

No obstant, sabem que això no sempre és fàcil. Per una banda, el català, ha estat moltes vegades perseguit i discriminat per raons polítiques i econòmiques. L'estat espanyol ha sigut (i és), si més no, hostil i en moltes ocasions ha tingut una voluntat de substitució o subordinació de la llengua catalana per la que ha sigut durant molts anys la llengua del poder: el castellà. Cal recordar que encara avui en dia, tots els habitants de l'Estat espanyol tenen el “deure” (és a dir, l'obligació) de saber el castellà mentre que conèixer i parlar el català és només un “dret”.

Però també en ocasions els mateixos catalanoparlants d'origen no ajuden a aquelles persones que volen fer l'esforç d'adoptar el català. Molts, en sentir el nostre accent, es passen al castellà. Altres fins i tot poden arribar a criticar o fins i tot riure-se'n de la nostra forma de parlar el català. Els uns i els altres estan ben equivocats. Els primers, els que es passen al castellà en sentir un accent diferent o fins i tot en veure uns trets facials que denoten una procedència llunyana, potser es pensen que ho fan “per educació” però en el fons el que estan fent és un acte de submissió lingüística o fins i tot de discriminació. Es pensen potser que una persona pel fet d’haver nascut fora no té la capacitat per entendre, aprendre i parlar el català? Dels segons, no cal ni parlar-ne, doncs el que estan fent és classisme i racisme. Malauradament això pot fer que persones que estaven donant el pas de aprendre el català ho deixin estar o fins i tot puguin esdevenir hostils a qualsevol manifestació de la cultura catalana. Cal tenir present que una llengua no es perd perqu les nouvingudes i nouvinguts no l'aprenguin, sinó sobretot perquè els que la saben no la fan servir.

El que s'ha de fer es donar totes les facilitats a aquestes persones que volen fer l'esforç d'aprendre i parlar el català en comptes d'ignorar-les o fins i tot menysprear-les. És per això que la nostra associació pretén, entre d'altres coses, ajudar a aquelles persones que encara no s'han decidit a parlar en català per que els fa vergonya i no s'atreveixen. Nosaltres, que parlem el català amb un altre accent però que ens sentim la llengua i el país tant nostre com a qualsevol persona que hagi nascut aquí o no tingui un origen familiar llunyà, volem explicar la nostra experiència personal perquè també hem passat per aquest procés i sabem l'important que és tenir persones que et recolzin per fer-ho.

Ens diem Veu Pròpia perquè els nous catalanoparlants no volem que altres parlin en el nostre nom. Nosaltres no renunciem a les nostres arrels, això forma part de la nostra personalitat. Molts i moltes de nosaltres podem fer servir altres llengües en les nostres relacions personals. Però hem decidit viure als Països de parla catalana i ara el nostre futur, i el dels nostres fills i filles, està aquí i per respecte a aquest país i a aquesta terra que ens acull tenim molt clar que hem d'adoptar la seva llengua, que és el català.

La nova immigració ha fet que ara visquem en una societat més diversa. Parlar de “bilingüisme” com s'entesten a fer alguns amb la intenció de mantenir la supremacia del castellà i la subordinació del català, si ja era erroni abans, encara ho és més ara quan es parlen unes 200 llengües. La diversitat enriqueix, però aquesta no ha de contribuir a erosionar i fer desaparèixer la pròpia cultura del país. Això no ho podem permetre. Nosaltres creiem que uns dels elements que han d'ajudar a la cohesió i convivència d'aquesta societat cada cop més diversa és la llengua catalana. Aquesta ha de ser un punt de trobada, un vehicle de comunicació entre totes les persones que vivim aquí sense que importi d’on hem vingut nosaltres o els nostres avantpassats. S'ha d'aprendre de la història i evitar crear “ghettos” tancats que evitin que la nova immigració, tal com va passar amb les migracions que es van donar al segle XX de diferents indrets de l'Estat espanyol, tingui greus dificultats per relacionar-se i entrar en contacte amb la cultura i la llengua catalana.

Evidentment les autoritats polítiques poden ajudar a evitar aquestes situacions si realment en tenen la voluntat, però ha de ser el conjunt de la societat la que ha de prendre el protagonisme per apostar fort en la defensa de la llengua catalana i en facilitar la tasca, en comptes de posar barreres, a aquelles persones que vulguin fer-la tant seva com el que més. És per això que des de la nostra associació, volem posar en nostre esforç per ajudar, en la mesura de les nostres possibilitats, a aquesta feina.