Sopar de Nadal Intercultural al local "Els Propis" a Barcelona

Dijous 24 de desembre a les 19:30 h al local "Els Propis". Via Júlia, 201-203, Metro Línia 4 Via Júlia.

Dijous 24 de desembre, farem la nostra celebració nadalenca amb un sopar de germanor, compartint totes i tots, els plats cuinats i portats per cadascun/a de nosaltres. Els plats poden ser típics de la vostra terra, perquè així podrem tastar les diferents varietats culinàries que conviuen a "casa nostra". I, també farem "cagar el tió", un costum ben català, que volem compartir amb vosaltres.

Cal portar:

- Un plat cuinat, pensant que es tracta de compartir i que tots tinguem la possibilitat de degustar els plats que haurem portat.

- Beguda, calculeu la quantitat amb el mateix criteri.

- Alguna cosa per postres, si pot ser típica del vostre país millor.

- Disposarem d'un forn microones per escalfar els menjars que ho necessitin.

Al final de la vetllada, haurem de recollir entre tots i deixar el local ben net i polit, ja que l'endemà l'han de fer servir.

Inscripcions i informació al telèfon 933547225

Deixeu en el contestador el nom, el número de persones i un telèfon de contacte. Si no us diem res és que teniu la reserva i us esperem.

Preu: 3 € per persona (inclou els estris del menjar i el caga tió)

Durada aproximada:

Començarem a les 19:30 i finalitzarà sobre les 24 h, per si hi ha algun/a ventafocs en el grup (és broma!!). O per si algú vol anar a la missa del gall (no és broma!!).

Els menors han de venir acompanyats pels pares/mares o responsable/tutor.

Segona Matinal al Museu d'Història de Catalunya

El diumenge 13 de desembre anirem al Museu d'Història de Catalunya per segona vegada ja que la primera va tenir una gran acollida, però aquest cop, i a petició d'alguns dels participants, ens centrarem en uns temes concrets: la guerra civil, el franquisme i sobre algun aspecte de la immigració a Catalunya. La visita es farà amb guia.

LLOC I HORA DE SORTIDA:

A les 10 h davant del Museu (edifici Palau de Mar, al costat del Metro Barceloneta, Línia 4).
L'activitat durarà fins les 12 hores aproximadament.

INSCRIPCIONS:

Cal trucar al telèfon 691017652

Les places són limitades!!

Preu: 3 €

Pagaments: Al compte de la Caixa: 2100-3481-98-2200042753 indicant el vostre nom complet i el número de places que reserveu. Fins que no es faci el pagament la reserva de plaça no serà efectiva.

Els menors han de venir acompanyat pels pares i mares.

Visita Matinal al Museu d'Història de Catalunya

El diumenge 25 de d'Octubre visitarem el Museu d'Història de Catalunya.

Veu Pròpia del Barcelonès comença les seves activitats del curs 2009/2010 amb una visita guiada a aquest Museu per donar a conèixer de forma amena la Història sovint amagada del país que ens acull.


LLOC I HORA DE LA SORTIDA:

Quedarem a les 11 h davant del Museu, conegut també com a Palau de Mar, a la Plaça de Pau Vila núm. 3 de Barcelona, al costat de l'estació de Metro de la Barceloneta (Línia 4)

DURACIÓ APROXIMADA DE LA VISITA:

Aproximadament la visita al Museu durarà de 12 a 14 h. Serà guiada i gratuïta. Un cop acabada aquesta, els que vulguin la podran allargar amb un aperitiu o dinant a la Barceloneta, activitats que ja no organitza Veu Pròpia.

INSCRIPCIONS:

Per telèfon als núms. 93 354 72 25 i 686 418 312

Imprescindible reservar lloc. Les places són limitades !!


NOTA:

Agrairem que la persona que reservi plaça vingui a l'activitat. Ocuparà un lloc que segurament a un altre li hagués agradat ocupar.


LES SORTIDES ES FAN SOTA LA RESPONSABILITAT DE CADASCÚ.

ÉS OBLIGATORI SEGUIR AL GRUP MENTRE DURI L'ACTIVITAT.

Adaptació, Assimilació i Integració

Integració. Què vol dir aquesta paraula? Se'n parla molt i molt sovint i més en l'actualitat, quan el fenomen migratori ha estat, durant els darrers anys, de molta actualitat. Aquest debat, a casa nostra, ha tingut, a més, el condicionant afegit que s'ha vinculat, i molt, amb la qüestió de la llengua. En no poques ocasions els termes del debat s'han centrat gairebé exclusivament en el fet de si els immigrants han d'aprendre el català i com ho han de fer. A vegades, com ja hem parlat en alguna ocasió, s'ha volgut culpabilitzar de la situació precària del català al col·lectiu immigrant, acusant-los de no voler-se “integrar”. Això és un error. Les responsabilitats de la situació del català són més polítiques que una altra cosa, però crec que cal aclarir uns quants conceptes, ja que el que s'entén per “integració” pot variar molt segons les persones i les ideologies.

I el debat, com en la majoria d'ocasions, no és nou. Ja es va donar quan es van produir les migracions de diferents territoris de l'Estat espanyol cap als Països Catalans. Es va parlar, i molt, sobretot al Principat, del tema de la integració dels immigrants andalusos, extremenys, castellans, etc. I al meu parer, crec que s'està repetint aquest debat amb uns altres protagonistes.

Perquè la integració, per mi, és quelcom més que l'adopció de la llengua del país. És un fet més complex on això, aprendre la llengua, és un punt cabdal, però no és l'únic. Una integració “completa” requereix, a més, que la persona nouvinguda s'insereixi en un teixit social on es relacioni amb la població autòctona. Tenir la garantia d'uns drets socials elementals, com pot ser el de l'habitatge, el treball, la igualtat d'oportunitats, la participació democràtica i d'altres que per la brevetat d'aquest escrit no puc enumerar ni aprofundir-hi. A més, una integració no podrà ser plena si no es reconeix que les persones nouvingudes tenen molt a aportar al conjunt de la societat. Per tant, es tractaria d'un procés que no és unidireccional on el nouvingut és un subjecte passiu, sinó que va en els dos sentits, on el subjecte rep, però també aporta.

Al meu parer, molta gent parla d'integració quan el que està pensant és en una “assimilació”. Pretenen que la persona nouvinguda s'adapti i assumeixi fil per randa els costums autòctons, llengua inclosa, però sense preocupar-se gaire més de si aquesta població pot inserir-se i fer les seves aportacions en el conjunt de la societat o queda aïllada en guetos, suburbis, en l'escala més baixa del món laboral o en l'economia submergida. En el fons hi ha una visió classista i eurocentrista, on no es contempla que la persona nouvinguda pot tenir molt a dir, perquè en el fons se l’està observant des d’una falsa posició de “superioritat”.

No podem oblidar que hi ha un altre condicionant molt important, que és definir a quin model de societat volem que s'integri aquesta nova població. I aquest model de societat està molt condicionat pel poder polític que l'articula o li dóna suport, tant a nivell social com a nivell cultural. Per exemple, el fet que el català no sigui actualment hegemònic ni al territori on històricament durant molts segles ha sigut la llengua autòctona, sinó que ho sigui el castellà, com a resultat del projecte polític de l'Estat espanyol (que potencia una llengua per sobre de les altres), ocasiona que la persona nouvinguda aprengui, en moltes ocasions, primer el castellà i no el català (o que no hagi de fer ni aquest esforç quan ja parlava castellà al seu lloc d'origen).

Així, per tots aquests fets, ens podem trobar que, tal com va passar en moltes ocasions amb la immigració provinent de la resta de l'Estat espanyol, es produeixi una “adaptació” o, si es vol, una “integració parcial”. Podem trobar que el gruix de la població nouvinguda desenvolupi unes certes xarxes de relació social, s'adapti als hàbits de vida urbans, hagi après o facin servir la llengua de comunicació i relació hegemònica (és a dir, el castellà) però encara visqui als barris més mancats de serveis, tingui les feines menys valorades i no faci servir el català de manera majoritària.

Per tant, quan fem servir la paraula “integració”, molta gent hauria de reflexionar que és el que realment està pensant. Per mi és molt més que una simple adaptació o assimilació. És més: una integració no seria del tot plena sense l'adopció del català per les persones nouvingudes, però tampoc ho seria només amb aquest fet. Una persona que parli català però que no tingui garantit els drets socials imprescindibles ni els recursos per participar activament en la gestió democràtica de la societat fent arribar les seves aportacions, tampoc hi estaria integrada. Reflexionem-hi.

José Miguel Cuesta Gómez.

El català i Europa.

Quan llegiu aquestes línies farà poc que s'hauran celebrat les eleccions al Parlament europeu. “Europa” sol tenir un fort sentiment d'admiració idealitzada per part de la societat catalana malgrat la profunda artificialitat d'aquest concepte. S'ha associat generalment amb la “modernitat”, els “valors tolerants de la civilització occidental” i d'altres coses per l'estil, en contraposició, moltes vegades, a un Estat espanyol “endarrerit” o a un “Tercer món intolerant i fanàtic”

Deixant de banda el racisme i l'eurocentrisme que es palpa en aquestes definicions, sembla que a molta gent se li passi per alt que va ser Europa la que va sotmetre a una explotació brutal a gran part de la resta del món amb el colonialisme, que va ser la inventora dels feixismes i que durant molts segles va ser un dels indrets del món amb més intolerància i fanatisme. Fins i tot un dels valors que els conservadors de diferents estats europeus defensen a capa i espasa com a definidor de “Europa”, la religió cristiana, va aparèixer a Àsia i va ser portada a Europa per una gent que avui seria considerada “emigrants il·legals”.

Els i les habitants dels Països Catalans tendim a caure moltes vegades en aquests tòpics. Haver sigut durant molt temps, sobretot el Principat, una societat més industrialitzada que la de l'Estat espanyol ha influït, sens dubte (si bé els industrials catalans van tenir històricament molt clara l'aposta per l'Estat espanyol que els garantís els seus privilegis econòmics i la repressió del moviment obrer). Molts pensadors importants s'emmirallaven amb Europa a la qual acollien en busca d'avantguardes artístiques o de pensament. També les classes populars tendien a fer-ho i més encara quan el franquisme va significar un brutal període de manca de llibertats i de repressió del català. Europa es veia com quelcom molt diferent a la dura realitat de la dictadura.

Aquesta idealització d'Europa ha arribat fins avui en dia i s'aplica als debats existents sobre la llengua catalana. Durant aquestes eleccions he sentit no poques vegades a alguns candidats, del Principat sobretot, parlar de la importància de ser-hi al Parlament europeu per poder contrarestar el centralisme de l'Estat espanyol. Quan aquest debat s'estén al tema de la llengua, es parla de la necessitat d'aconseguir que la llengua catalana tingui una plena oficialitat a Europa i garantir el dret que els ciutadans dels Països Catalans s'hi puguin adreçar a les institucions europees en aquesta llengua.

El curiós de tot això, es que en moltes ocasions es volen fer unes reivindicacions a Europa que en moltes ocasions no es defensen amb tanta intensitat ni a l'Estat espanyol ni als diferents territoris de llengua catalana per que sembla que hi hagi una por visceral al conflicte que això podria generar. Efectivament, l'Estat espanyol defensarà a capa i espasa la supremacia del castellà dins el seu territori i la subordinació de qualsevol altra llengua, que sempre haurà de tenir un paper secundari. La legalitat existent discrimina als ciutadans no castellanoparlants. Ja ho hem parlat altres vegades.

Al Principat de Catalunya, que tendeix a pensar que va un pas endavant en aquestes reclamacions, s'arriba a l'extrem de fer lleis que per por a aquest esmentat conflicte no s'apliquen plenament, són paper mullat o es tiren enrere. Lleis que pretenen garantir la presència del català en una esfera pública de la qual ha estat bandejat durant molts anys però que no s'acaben d'acomplir del tot per que les autoritats competents no s'atreveixen a entrar en confrontació amb la legalitat de l'Estat. I dona la sensació que una manera de defugir això és pensar que “Europa ens solucionarà aquests problemes” i plantejar aquestes reivindicacions en les institucions europees. Oblidem que la Unió Europea respon a uns interessos molt concrets, molt allunyats de les necessitats de la majoria de la població, i que per aquesta el català és una qüestió purament anecdòtica.

No serviria de gran cosa aconseguir la oficialitat del català a Europa si alhora no es pot garantir el dret dels catalanoparlants a viure plenament en català. I per fer això, agradi o no, s'haurà d'entrar en confrontació amb la legislació de l'Estat espanyol i amb tots aquells que volen mantenir la supremacia i els privilegis del castellà i que no tenen por a defugir el conflicte per mantenir la discriminació de totes les altres llengües que es parlen a l'Estat espanyol. Ho hem vist, lamentablement a Galiza, a Euskal Herria i més recentment a Palma on una manifestació el 30 de maig denunciava la “imposició del català”. Ja sabem la cantarella: el castellà no s'ha imposat mai i la gent el parla voluntàriament. Ho va dir el rei fa uns anys en un discurs i per tant ha de ser veritat.

José Miguel Cuesta.

SORTIDA A EMPÚRIES I...PLATJA

El diumenge 28 de Juny visitarem les ruïnes gregues i romanes d’Empúries i desprès gaudirem d’una tarda de repòs i platja.

LLOC I HORA DE SORTIDA:
A 2/4 de 8 a l’Estació d’autobusos de Fabra i Puig de BARCELONA.
A les 8 a l’Estació d’autobusos de TERRASSA.
A 2/4 de 9 a l’Estació d’autobusos de MANRESA

DURACIÓ APROXIMADA DE LA SORTIDA:
La sortida està prevista per a tot el dia. Es preveu arribar a Empúries a 2/4 d’onze. Esmorzar i visitar les Ruïnes i el Museu amb guies.

Es dinarà a un bosquet proper per desprès baixar a la platja per banyar-se, prendre el sol, llegir, xerrar “en català!” o simplement descansar. A quarts de sis es tornarà cap a Manresa, Terrassa i Barcelona.

INSCRIPCIONS PER CORREU A:
sortidesveupropia@gmail.com
ES CONFIRMARÀ QUE HI HA LLOC.
PREUS: SOCIS: 6 €; NO SOCIS: 9 €
- Les places son limitades!!! -
Pagaments al compte de la Caixa
nº 2100-3481-98-2200042753

CAL PORTAR:
ESMORZAR, DINAR I AIGUA.
TOVALLOLA I BANYADOR.
IMPORTANT: CREMA SOLAR I GORRA o CAPELL o BARRET I GANES DE PASSAR-S’HO BE


ELS MENORS HAN DE VENIR ACOMPANYATS PELS PARES LES SORTIDES ES FAN SOTA LA REPONSABILITAT DE CADASCÚ


PER MÉS INFORMACIÓ:
645377725

LLENGUA I IMMIGRACIÓ

No poques vegades he sentit dir que la “culpa” de la difícil situació que pateix la llengua catalana als Països Catalans la té la “immigració massiva” que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX i també la de començaments del segle XXI. Són, al meu parer, unes afirmacions errònies i que es solen fer sense analitzar el context sociopolític en què es van donar, alhora que s’obvia el fet històric que en altres èpoques van existir altres fenòmens migratoris que no es solen relacionar amb un retrocés del català.

En efecte. El nostre territori ha sigut en moltes ocasions un “lloc de pas” de molts grups humans, tot i que, segurament, durant grans períodes hi hagi hagut un substrat de població estable que ha tingut processos d'aculturació diversos. Però parlant de fenòmens migratoris relativament recents, hi ha un cas que ens serveix d'exemple de com un fenomen migratori no ha de representar, per si mateix, un “perill” per la llengua autòctona. Ens referim al cas de la immigració occitana a Catalunya de finals del segle XVI i principis del segle XVII.

Aquesta migració, ocasionada en gran part per la situació en que es trobava el “Regne de França” d'aleshores (amb uns violents conflictes socials i religiosos), va arribar a representar en moltes viles més del cinquanta per cent de la població. Ara bé, aquests nouvinguts i nouvingudes van adoptar i fer seu el català amb normalitat, malgrat que en aquella època la majoria de la població era analfabeta i evidentment no existien sistemes d'ensenyament públics.

Però aquesta població es va trobar un entorn on el català era la llengua comuna habitual, la llengua del dia a dia, la llengua del poble i, per tant, el procés natural va ser la seva adopció. El castellà, mal que els pesi als defensors del bilingüisme, ni era oficial ni era parlat ni conegut per la immensa majoria de la població dels Països Catalans. Només una petita elit en tenia coneixement perquè era la llengua del poder de la Monarquia Hispànica.

Per tant, no és la immigració en sí mateixa, sinó les condicions en què aquesta es dóna i la voluntat d'integració del país receptor i dels nouvinguts i nouvingudes, els factors principals que poden fer que un fenomen migratori pugui ajudar o perjudicar una o una altra llengua concreta. Sense oblidar que molt important és el context polític i el paper que adopta la mateixa població autòctona davant una imposició lingüística concreta, tant les classes populars com les anomenades elits.

La immigració que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX, per tant, no és, en sí mateixa, culpable de res. Sí que ho és el context polític i social en què aquesta es va donar: un règim polític hostil a la llengua catalana i fortament classista que va fomentar l'aïllament de la població nouvinguda en “guetos” sense els serveis elementals més bàsics i amb limitats contactes amb la població autòctona. Un règim polític, el franquisme, on la majoria de les elits, la gran burgesia dels Països Catalans (és a dir, persones nascudes al país) van participar gustosament, renunciant a l'ús públic de la seva llengua materna, i per als quals les i els immigrants no eren res més que mà d'obra barata per explotar als seus negocis i indústries.

Amb aquests condicionaments sociopolítics, l'increïble hagués sigut que la majoria de la població nouvinguda hagués adoptat el català com a llengua pròpia, quan en el seu entorn la llengua comuna no era aquesta, sinó generalment el castellà. I el mateix fet es reprodueix, en part i amb altres característiques, amb la immigració del segle XXI, sobretot en l'Àrea Metropolitana de Barcelona, però també en zones rurals del Principat (que no havien viscut tant la immigració de mitjans del segle XX.), al País Valencià i a les Illes.

La immigració per se no ha de ser un fet perjudicial pel català. És el context sociopolític on es desenvolupi aquesta el que condicionarà que el fet migratori ajudi a la recuperació del català o, pel contrari, a la supremacia del castellà o el francès. L'actitud que adoptin tant els poders polítics com el gruix de la població autòctona respecte a la fidelitat o no a la llengua pròpia i respecte a la voluntat d'integració dels nouvinguts i nouvingudes serà determinant.

Per finalitzar, vull recordar que hi ha territoris que no han rebut volums d'immigració importants amb la llengua autòctona també amenaçada. Com a fill de gallega em dol, per exemple, com part de la població d'aquell país ha renunciat a l'ús de la seva llengua sobretot en les zones urbanes, trobant-se el gallec en una situació potser fins i tot pitjor que el català. Les causes no tenen res a veure amb la immigració. En són unes altres.

José Miguel Cuesta.

CAMINADA PER LA SERRALADA DE MARINA

El dissabte 23 de maig, la Coordinadora Popular de Festes de Maig de Badalona i l'Agrupació Excursionista de Pomar organitzen una Caminada Popular per la Serra de Marina. Una excursió molt semblant a la que vam fer el passat mes de desembre.

Si no vas poder poder participar en aquesta, tens la oportunitat de fer-ho ara.

Partint de la Plaça Joaquim Lladó de Badalona, caminarem per par de la Serra de Marina que transcorre entre Badalona i Santa Coloma de Gramenet, passant pel Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, l'ermita de Sant Onofre, la Font de l'Alzina i el Poblat Ibèric del Puig Castellar i després retornarem al punt de partida.

Duració aproximada: fins a les 14 h
Desnivell aproximat: No més de 500 metres

Quedarem a les 9 h del matí a la sortida del metro Pep Ventura (Línia 2) i agafarem un autobús per anar a la plaça Joaquim Lladó on ens unirem amb la resta de participants.

Inscripcions a:

sortidesveupropia@gmail.com

Feu constar les següents dades:
Nom i cognoms
Núm. de persones
Correu electrònic
Telèfon de contacte

Cal portar:

Roba còmoda i calçat adeqüat per caminar. Esmorzar i beure.

Despeses:

El transport públic (metro i autobús)

Qualsevol dubte podeu trucar a :

626 78 57 67 (dilluns a divendres pels matins de 9 a 11:30 h)

IMPOSICIONS

Es pot revertir una imposició injusta sense fer una altra imposició? Si estiguéssim parlant, per posar un exemple simplista, d'una persona que pren, per la força, un objecte a una altra persona, ningú s'escandalitzaria si s'obligués a la persona infractora que retornés aquest objecte al seu propietari... però si extrapoléssim aquesta situació a un tema molt més complex com és el de les llengües, la cosa, malauradament, no seria tant senzilla. Les dificultats per avançar en la plena recuperació del català com a llengua comú i vehicular dels territoris de parla catalana ens mostren clarament els límits de la legislació vigent. La fi del franquisme i de la repressió més dura del català s'havien venut com una gran possibilitat perquè el català recuperés el seu paper, però la realitat no ha sigut ben bé aquesta. Per què? Per recuperar el paper de llengua vehicular de la societat, el català hauria de gaudir, com dèiem en un article anterior, d'una hegemonia cultural que, ara per ara, no té ni pot tenir mentre aquest paper l'ostenti la llengua castellana. Malgrat que el català és cooficial en la majoria de territoris de parla catalana (a excepció de la Catalunya Nord, on només ho és el francès, i el Principat d'Andorra, únic territori on el català és l'única llengua oficial), la realitat és que encara el castellà és d'obligat coneixement, tant legalment (la Constitució de 1978 ho deixa molt clar) com socialment. És a dir, el castellà continua imposat i sembla que molta gent no sigui conscient d'aquest fet. Nombrosa és la legislació que obliga a la retolació dels productes en castellà i a l'ús d'aquesta llengua en nombrosos àmbits de la vida quotidiana... i encara és hora que alguns dels defensors de la “llibertat lingüística” que tant critiquen la “imposició del català” denunciïn això. Des de 1975 ençà, els esforços per recuperar el català han evitat entrar en conflicte amb aquest fet. Sí que s'han pres certes mesures pel que fa al català, sobretot al Principat: la Llei de Normalització Lingüística i la Immersió a les escoles, l'exigència del coneixement de català en diversos àmbits laborals, socials, etc. Però la realitat ha demostrat que hi ha un límit per la recuperació del català i aquest límit el marca l'espai que té el castellà a l'espai públic de la nostra societat. No es podrà recuperar plenament el català si no es fa a costa dels espais que ha ocupat i ocupa el castellà gràcies al seus privilegis legislatius i a la seva imposició durant molts anys (segles, de fet). Per tant, la recuperació plena del català, que aquest esdevingui de nou la llengua vehicular dels Països Catalans (o territoris de parla catalana) no es podrà fer plenament si no es té en compte aquesta imposició del castellà. Ara bé, es pot fer això sense entrar en conflicte amb la legislació vigent? Es pot fer sense tenir en compte la població que no té el català com a llengua habitual? Es pot fer sense imposar, en major o menor mesura, també el català? Caldria matisar a que ens referim quan parlem d'imposició. Si ens parem a pensar, la societat està plena d'imposicions de diferents tipus i que podem valorar de manera justa o injusta depenent de la nostra ideologia o experiència personal. Resumint molt, podríem dir que hi ha tota una sèrie de “normes socials” que s'han imposat de manera consensuada en alguns casos i d'una manera menys “democràtica” en altres ocasions. Pel que fa al primer dels supòsits, podríem parlar de decisions preses per un col·lectiu de manera democràtica però que serien d'obligat compliment per a tothom. Per exemple: una comunitat de veïns i veïnes decideix en una reunió que no s'ha de posar la música alta a partir d'una determinada hora. La majoria ho veuria lògic i no ho veuria com una imposició arbitrària, sinó de sentit comú i presa en un òrgan de decisió on tothom ha pogut dir la seva. Molt diferent seria una decisió presa per una sola persona o un grup reduït de persones i que afectés un col·lectiu de població que no ha tingut ni la més mínima oportunitat d'expressar la seva opinió. Així va ser la imposició del castellà als territoris de parla catalana. Ara bé, el català s'ha d'imposar? Seria ingenu creure que el català recuperarà l'espai que li ha pres el castellà sense fer algun tipus d'imposició que el faci imprescindible (consensuada o aprovada per una majoria) i sense eliminar tota la sèrie de normatives legals que imposen la llengua castellana a gairebé tots els territoris de parla catalana. La decisió, en tot cas, l'haurem de prendre els habitants dels Països Catalans, indiferentment de la llengua o llengües que parlem individualment. José Miguel Cuesta

Sortida a Corbera d'Ebre

El diumenge 26 d'Abril visitarem Corbera d'Ebre i alguns dels llocs on esdevingué la Batalla de l'Ebre.

Lloc i hora de sortida:

A les 7 h del matí a l'Estació d'autobusos de Terrassa

A les 7:15 h a l'Estació d'Autobusos de Fabra i Puig, (andana 1) de Barcelona

Duració aproximada de la sortida:

La sortida està prevista per tot el dia. Es preveu arribar a Corbera a les 10:15 h i esmorzar. De 11 a 12 h visita guiada al Museu de Corbera de la exposició "115 dies de la Batalla de l'Ebre". De 12 a 13 h visita al Poble Vell de Corbera, que es va deixar tal qual va quedar desprès de la guerra. A continuació ens dirigirem a la Serra de Pàndols on dinarem per pujar a continuació a la cota 705 on hi ha el Monument de la Pau per acabar a la zona de la Fonteta. Arribada a Barcelona a les 20 h i a Terrassa a les 20:30 h aproximadament.

INSCRIPCIONS:

Al correu: sortidesveupropia@gmail.com
Més informació al telèfon 638172990 (les places són limitades)

PREUS:

Socis: 6 euros; No socis: 9 euros
Els menors de 12 anys i els majors de 65 paguen 3 euros menys.

Pagaments: al comte de "La Caixa" núm. 2100-3481-98-2200042753

CAL PORTAR:

ESMORZAR, DINAR I AIGUA. CALÇAT ADEQUAT PER CAMINAR.

L'excursió a la Serra de Pàndols té un desnivell de 335 metres.

22 DE MARÇ CALÇOTADA POPULAR

CALÇOTADA POPULAR I CONCURS INTERNACIONAL DE TITIUS

Veu Pròpia et convida a participar de la nostra primera calçotada que tindrà lloc el proper diumenge 22 de març a la vila de Navarcles (comarca del Bages)

La calçotada esta convocada a la 1:30 però a tots aquells que no heu estat mai en una calçotada popular dir-vos que es una festa que va més enllà del àpat, una festa que comença amb tots els preparatius i que si l'ambient convida s'allarga tota la tarda, o més i tot.... Per això us convidem a venir tant d'hora com pugueu, hi serem a partir de les 10 del mati i començarem amb un bon esmorzar, continuarem amb els preparatius i com no entrenant les diferents modalitats del concurs de titius, a dos quarts de dues començarem amb el concurs i tot seguit els calçots, acompanyats com no de carn i botifarra a la brasa (no patiu, tenim en compte la gent que no menja porc) i fins i tot algunes sardines pels llepafils que n'han demanat, acabat l'àpat una bona sobretaula amb cafè i raig, a partir d'aquí si a la gent li queden ganes la cosa encara es pot allargar...

El millor per arribar a Navarcles es el transport particular, si no en disposeu mirarem de posar-vos en contacte amb algú que tingui una plaça lliure i us pugui dur, si no el millor es pujar en tren fins a Manresa i allà us recollirem en cotxe (son 10 minuts)

Be, esperem organitzar un bon sarau i que sigui una festa que no oblideu, us hi esperem.




CONVOCATÒRIA:

Dia: Diumenge 22 de març

Hora inici: A partir de les 10 del mati

Hora calçotada: 13:30

Lloc: Navarcles, Bages. A la plaça dels tres pins (aprop de les piscines municipals)

Preu: Socis 10 Euros, no socis 12 euros

INSCRIPCIÓ:

Per inscriure-us a la calçotada ens heu de fer arribar les dades que teniu més avall (preferiblement per correu, si no per telèfon) i desprès fer el pagament a la caixa.

Nom i cognoms:
Número d'acompanyants:

Localitat on residiu:

Disposeu de cotxe?:
Si teniu cotxe podeu portar algú?:
Inscripció a: veupropiabages@gmail.com o al telèfon: 638172990
Pagament: ingrés al compte de "La Caixa" núm. 2100-3481-98-2200042753

Aprendre el català...és fàcil?

Per José Miguel Cuesta Gómez (Veu Pròpia). Article publicat al setmanari digital El Demà

Reflexionant sobre el conjunt de causes que fan que l'ús social del català no sigui el que li correspondria com a la llengua pròpia d'aquest país, em va venir al cap aquesta frase. Molta gent, entre els quals m'incloc, quan volem convèncer alguna persona perquè doni el pas de llançar-se a aprendre català i a parlar-ho, li diem amb convicció: aprendre català és fàcil! Ara bé, la realitat és així? Perquè una llengua sigui “fàcil” d'aprendre calen molts factors. Primer: que hi hagi la percepció que aprendre i parlar català és necessari i útil. Per això, caldria que el català tingués l'hegemonia cultural als territoris on li pertoca, i fos el punt de trobada, el nexe comú, el vehicle d'interrelació de les diferents persones que viuen en els esmentats territoris, sense tenir en compte (ni haver de renunciar, per descomptat) l'origen de cadascú. I segon, caldria donar totes les facilitats possibles per l'aprenentatge d'aquesta llengua, de manera que el seu aprenentatge i ús no fos percebut com una càrrega, com quelcom massa complicat per la persona que vol donar aquest pas. En un entorn “normal” segurament ni estaríem parlant d'això però, com veurem, aquest no és el cas. Caldria tenir en compte que la situació no és la mateixa en tots els territoris de parla catalana. A la Catalunya Nord, sota administració francesa, la situació del català és crítica per la persecució constant a la qual ha estat sotmès durant centenars d'anys. Al País Valencià també la situació és difícil ja que manca de suport institucional per facilitar l'aprenentatge de la llengua. Les autoritats estan més capficades a voler demostrar que el valencià és una llengua diferent del català (no convalidant títols del català al valencià o tancant els repetidors de TV3). L'hegemonia cultural del castellà com a llengua de comunicació i de prestigi està molt més consolidada. A les Illes la situació tampoc és per llençar coets. El turisme no ha ajudat el català sinó que, contràriament, ha ajudat el castellà. A més de provocar una immigració “diferent”: la dels rics, dels quals ningú es queixa... i que són els que realment manifesten una poca voluntat d'integració. Però és que ni al territori on se suposa que el català gaudeix de la millor salut la situació és idònia. Al Principat la cultura feta en castellà també és la més forta, només cal que mirem els mitjans de comunicació de massa, les expressions artístiques (cinema, teatre, la música, el món editorial). Per una altra banda, fins i tot en els àmbits més quotidians, el castellà té més força i presència. Resumint: Quina és la percepció que pot tenir una persona nouvinguda de quina llengua és més necessària i útil per viure aquí? El castellà (o el francès a la Catalunya Nord) o el català? De fet ni fins i tot a Andorra, on el català és l'única llengua oficial, sembla que estigui clar això. Si a aquest panorama poc afalagador li sumem que la oferta de cursos existents de català segurament no arriba als nivells necessaris, podem començar a preocupar-nos. Al Principat, on en teoria es té més cura del català, és cert que es fan cursos als centres del Consorci de Normalització Lingüística. Ara bé, les places són limitades, els horaris segurament no són tot el flexibles que haurien de ser, són massa “acadèmics” i, a sobre, llevat de petites excepcions... s'han de pagar! Si realment volem que la gent que no té el català com a llengua habitual l'adquireixi plenament (sense que això impliqui oblidar les seves arrels), ens hauríem d'esforçar per oferir-los totes les facilitats possibles. Per molts diners que es gastin en campanyes de promoció del català, la cosa no reeixirà si no es fa res més. I allò que és del tot inacceptable és que es gastin diners a fer campanyes promocionals d'utilitat, com a mínim, dubtosa mentre hi hagin persones que hagin de pagar per aprendre català! Molts immigrants, la majoria dels que han vingut a pencar (no els jubilats alemanys de Mallorca precisament) són de classe treballadora. Malgrat que molts tinguin interès d’aprendre català, això implica uns recursos econòmics limitats i una disponibilitat de temps difícil per les llargues jornades laborals. Si a això li sumem un context de crisi (amb l'augment de l'atur i la reducció dels recursos econòmics) i que la necessitat d'aprendre català és, com a mínim, relativa... els resultats poden ser nefastos. Caldria oferir cursos de català en horaris diversos, gratuïts, amb gran nombre de places. Per què no s'ensenya català de manera gratuïta a les empreses dins l'horari laboral? No ens treuen part de la nòmina per destinar-la a una suposada “formació”? Com sempre, la societat civil s'avança a les autoritats polítiques. Diferents entitats treballen per millorar la situació actual amb iniciatives com el Voluntariat Lingüístic, els grups “Xerrem” de la CAL, els grups “Aprenem” i d'altres que em deixo (entre elles les que intenta fer Veu Pròpia en la mesura de les seves possibilitats). Entitats i iniciatives que posen més l'accent en l'us social del català que en un mer aprenentatge academicista. Una llengua es pot aprendre però si no es fa servir té els dies comptats. No obstant això, coincidint amb el que deia Patricia Gabancho en un article seu, “Catalanisme i integració”, publicat a l'Avui el 19-1-2009, mentre el català no tingui l'hegemonia cultural al nostre país la situació no serà l'òptima. Com es pot aconseguir això? Es pot fer sense “imposar” el català quan el castellà té aquesta posició privilegiada precisament perquè ha estat, i continua estant, imposat? D'això en parlarem en un altre article.

Grup de conversa en català "Xerrem" a el Centre Cultural "Els Propis"

El grup de conversa en català "Xerrem" que es farà al local de l'associació "Els Propis" (Via Júlia, 201-203) té previst començar el més aviat possible les seves activitats tots els dijous de 18 a 20 h

Per apuntar-vos podeu contactar amb els següents telèfons:

Centre Cultural "Els Propis": 93 350 60 89 (de dilluns a divendres de 17:30 a 20:30 h)

Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL): 93 415 90 02 (de dilluns a divendres de 9 a 14 i de 15 a 18)

Consorci per la Normalizació Lingüística de Barcelona: 93 412 55 00

Els requisits per participar-hi són tenir algun coneixement de català (mínim: comprensió global i producció fragmentària en una conversa de relacció social). L'activitat està destinada a fer-ne pràctica oral a fi d'augmentar la fluidesa i enriquir el propi bagatge actiu i passiu. És totalment gratuït.

El grup començarà les seves activitats tan bon punt hi hagi un mínim de gent apuntada.

RESUM SORTIDA DE SITGES

Seguint amb la idea que orienta les nostres trobades de enfortir els lligams entre persones de diferents orígens però amb el català com a vincle de unió entre elles, finalment vint-i-cinc persones ens varem reunir el passat dia 21 de Febrer per realitzar la sortida programada per visitar Sitges.

La sortida es divideix en dues parts, al matí visita dels tres Museus emblemàtics de Sitges i a la tarda passejada assossegada pels seus carrers i de passada viure l’ambient previ al Carnaval. Als Museus les explicacions ens les donaran guies especialitzats que ens expliquen acuradament tot el que en ells s’ensenya i les petites histories de cadascun dels llocs i dels personatges que l’han fet possible.

A les onze es comença la visita al Museu Romàntic, edifici que ens explica com era la vida de una família adinerada de finals del segle XIX i que es complementa amb una exposició de nines de la mateixa època, col·lecció de l’artista Lola Anglada.




A les dotze es visita el Cau Ferrat punt de trobada i centre neuràlgic del Sitges artístic i bohemi de començaments del segle XX. Residència i taller de Santiago Rusiñol, podem admirar tant l’edifici, com totes les obres que si exposen, des de ceràmica, pintures i escultures fins els famosos ferros forjats que donen nom al lloc.




I acabem amb la visita al Museu Maricel on destaca la seva balconada al mar així com diverses exposicions de mobles, pintures i escultures, resultat de les donacions de diversos col·leccionistes.





Desprès de dinar en un lloc arrecerat al aire lliure per recuperar forces, es dona una volta pel passeig del mar fins al jardí romàntic i pels carrers de Sitges donant per acabada la sortida, en un ambient distés i amb ganes de retrobar-nos novament.

Presentació Grup Xerrem

El dia 5 de Març a les 17,30 hores al local de l'associació cultural "Els Propis" que es troba a Barcelona, Via Júlia 201-203, es farà una presentació del Programa Xerrem a càrrec del Sr. Jordi Esteban, orientat a totes les persones que estiguin interessades en el tema del català, des dels que no el parlen fins els que el volen perfeccionar. En aquesta presentació ja us podreu apuntar les persones interessades en participar en algun dels grups dels cursos Xerrem que es faran al local de "Els Propis". A la Presentació es diran els diferents horaris. Al final oferirem un pica-pica.

El programa Xerrem està dirigit pel Sr. Jordi Esteban membre de la CAL (Coordinadora d'Assiociacions per la Llengua) i consta de un programari interactiu diferent a una classe normal, en el qual n'hi han 5 nivells diferents d'aprenentatge, es fa per grups i basat en la conversa. No ens trobarem amb el professor habitual si no amb un dinamitzador anomenat “xerpa”.

Si algú de vosaltres voleu mes informació sobre aquests grups Xerrem o voleu formar-ne un a la vostra zona, podeu demanar-ho a traves d'un correu a la nostra adreça i ens posarem en contacte. També ho podeu fer a través de la CAL (més informació a http://www.cal.cat)

Sortida a Sitges

El dissabte 21 de febrer visitarem Sitges, el seu llegat Modernista i viurem un xic l'ambient de Carnestoltes.

Lloc i Hora de sortida:

A les 9:30 h del matí a la porta principal de l'estació de Sants, Plaça Països Catalans (davant la farmàcia).
El tren surt a les 10:06 h

Pels que vulguin anar directament, quedarem a les 10:45 h a la Plaça de l'Estació del tren de Sitges.

Itinerari i duració aproximada de la sortida:

De 11 a 13:30 h visita guiada pel Sitges modernista. Breu explicació de la història de Sitges, ruta per diferents cases modernistes i entrada al museu Cau Ferrat. Es visitarà el taller de Santiago Russinyol, obres de l'artista i d'altres pintures modernistes.

14 h: Dinar a la platja i a la tarda dues possibilitats:

16-20 h: Batucada per diferents carrers amb el grup Terequete
16:30-20 h: Per les persones amb nens hi ha a la Plaça de l'Ajuntament el Parc Infantil Carnavalesc.

17-18 h: Fi de la sortida

Inscripcions:

Al telèfon 932454453 de 20 a 22 h
Es donarà número d'inscripció
Aforament limitat a 50 persones

Cal fer un ingrés de 6,30 euros per persona (guia+museu) al compte de "La Caixa" núm. 2100-3481-98-2200042753

Cal portar:

Dinar i beure. Calçat adequat per caminar

Despeses del transport:

1 Viatge individual: 2,8 euros (anar i tornar 5,6)
T10 per grups de 5 o 10 persones: 2,1 euros el viatge (anar i tornar 4,2)

En nom de la llibertat i la igualtat

Per José Miguel Cuesta Gómez (Veu Pròpia). Article publicat al setmanari digital El Demà

Reflexionant sobre quin tema escriure un article per aquest setmanari mentre dinava veient les notícies pel canal 3/24, de sobte em vaig trobar amb una roda de premsa de la portaveu del PP al Congrés dels Diputats, Soraya Sáenz de Santamaria. Entre els temes que va treure, un em va cridar l'atenció especialment, per que la cantarella de la cançó em sonava: presentar una “proposició no de llei” per garantir als pares que puguin escollir la llengua en que s'escolaritzaran els seus fills fins als vuit anys. Corregeixo: per garantir aquest dret als pares que vulguin educar als seus fills en castellà a qualsevol indret de l'Estat espanyol, per que la resta, pobres, no tindrem aquests privilegis. I tot això en nom de la “llibertat dels pares” i de la “igualtat dels ciutadans”.

Deixant de bada de que no deixa de ser curiós que des de la dreta s’apropiïn de conceptes que no han defensat històricament mai per al conjunt de la població (ans al contrari) com són els de la “llibertat” i la “igualtat” (altres suposadament d'esquerres tampoc han predicat amb l'exemple amb aquests valors, tot s'ha de dir), no deixa de sobtar-me com en nom d'aquesta llibertat i igualtat es volen presentar lleis que justament consoliden el contrari: privilegis i desigualtats.

Sobre “la llibertat per escollir la llengua d'educació dels fills i filles”, caldria fer unes reflexions prèvies. Normalment les persones ens creiem que prenem les decisions “lliurement”, sense cap condicionament extern. Però la realitat és que estem molt condicionats per l'entorn on desenvolupem la nostra existència. Fets històrics, culturals, socials, polítics influencien molt en les nostres decisions encara que no en siguem conscients...i això també pot arribar a l'àmbit de la llengua que “decidim” fer servir. Ja vam parlar en l'anterior article com certs “bilingüismes” presentats com a naturals no ho eren pas així que no m'estendré més amb el tema.

Què ha de ser prioritari, els drets dels pares/mares o els drets dels infants? En molts casos es prima el dret de les criatures. L’educació, per exemple, és obligatòria i ningú pregunta als pares i mares si volen que els seus fills i filles la rebin, per exemple, (tot i que hi ha sectors de la població que pel seu nivell econòmic tenen més opcions per triar les escoles on es farà això). Els nens i nenes que s’eduquen en català tot i tenir una altra llengua materna tenen molt a guanyar i res a perdre. I en el cas dels fills i filles de castellanoparlants la situació legal i sociolingüística actual garanteix el seu aprenentatge del castellà. Per què hi ha aquesta obsessió per defensar l’educació en castellà?

Però el súmmum del cinisme es presentar una proposta de llei que vol consolidar privilegis i desigualtats com una garantia de la llibertat i la igualtat. Seran només els castellanoparlants els que es veuran privilegiats per aquesta mesura a tot el territori de l'Estat espanyol, ja que la resta de progenitors no tindran el dret a educar els seus fills en la seva llengua materna fora del territori on el català, el basc i el gallec siguin cooficial (el llenguatge no és neutre). I dels nouvinguts i nouvingudes que tinguin altres llengües, ja ni parlar-ne. Aquesta llei vindria a reforçar una realitat ja existent jurídicament: que hi ha uns ciutadans “de primera” i uns altres “de segona” en funció de la llengua que es fa servir.

Ens coneixem les seves argumentacions. El primer: “que el castellà és la llengua comuna de tots”. Fals, en tot cas es la llengua que s'ha obligat històricament i s'obliga a tots els habitants de l'Estat espanyol a conèixer i recordo, que dir això no significa estar en contra de la llengua castellana. La meva llengua materna per exemple és aquesta i la faig servir usualment amb la meva família (però el fet de que fos aquesta i no el gallec la llengua familiar, quan aquesta era la llengua materna de la meva mare, segurament no és un fet casual ni producte d'una “lliure elecció”). El segon: “que és l'única llengua oficial en el conjunt de l'Estat i la única que tots tenen l'obligació de conèixer”. Cert. La legalitat és la que és però que una norma sigui legal no vol dir que sigui justa.

No fa tants anys a l'Estat espanyol una dona casada, legalment, tenia un estatus similar al d'un menor d'edat. No podia obrir un compte corrent, demanar un crèdit, tenir la custòdia dels fills i filles, etc. sense el consentiment del seu marit i tenia vetada “per llei” certes professions. Que hauríem dit si aquesta llei ens l'haguessin presentat com la garantia de la llibertat i la igualtat de les persones? Diríem que és una llei justa i equitativa? I que ningú pensi que això era patrimoni de la dictadura, ja que posteriorment s’han aplicat lleis que molts consideraven injustes (com va ser, per exemple, la del servei militar obligatori, avui ja abolit) o que clarament vulneren la suposada igualtat de tothom davant la llei (l’actual cap de l’Estat, per llei, és una figura inviolable i “no subjecta a responsabilitat”, i es un càrrec que no es tria, s’hereta).

Sáenz de Santamaria també proposa que en els casos dels trasllats temporals no s'ensenyi la llengua cooficial ni es demani el seu coneixement. Ara bé, pobre d'aquell infeliç que se li acudís residir temporalment a l'Estat espanyol i demani que no se li exigeixi el coneixement del castellà per treballar ni que s'ensenyi la llengua castellana als seus fills i filles. I tot això en nom d'un “bilingüisme equilibrat, harmònic i cordial”. Quines penques!!

RESUM SORTIDA AL CASTELL DE MONTJUÏC

Encara que estaven apuntades unes 100 persones i degut a les condicions meteorològiques 36 valerosos/es han confiat en Veu Pròpia i han sortit a la descoberta de la Muntanya de Montjuïc. Sobre les 9 del mati els expedicionaris s’han presentat per la sortida, a les 9,30 hores després de una breu explicació sobre l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929 de tots els seus pavellons, etc... s’ha començat a pujar cap el MNAC i enseguida hem arribat l’Estadi Olímpic, allà, oh desastre!, ens ha començat a ploure amb certes ganes. Es decideix seguir i esmorzar en un picnic una mica arrecerat que hem trobat, després amb diligent pas hem anat pujant per un seguit d’escales fins als peus del castell, i reseguint les muralles per un lateral arribem al punt on van executar al nostre President Companys deixant unes flors en el seu record.

Després hem entrat en el recinte del castell pròpiament dit i hem visitat l’exposició EL FUTUR DEL CASTELL DE MONTJUÏC, a la sortida de l’exposició feia una mica de fred, hem vist per últim el pati interior del castell i la part més alta amb les millors vistes del port i de Barcelona.

Bé, una jornada una mica passada per aigua però que ha valgut la pena. Un record per a tots i fins aviat.

Sortida a Montjuïc el diumenge 1 de Febrer

El proper diumenge 1 de febrer visitarem la muntanya de Montjuïc, el castell i els seus voltants.

Hora i lloc de sortida:

A les 9 h a l'Avinguda Reina Maria Cristina, a la "Torre veneciana" de l'esquerra (mirant cap a la font de Montjuïc). Metro Plaça Espanya, Línia 1)

Durada aproximada de l'excursió: de 9 a 14 h

Cal portar:

Esmorzar, beure i calçat adeqüat per caminar (hi ha un desnivell aproximat de 150 metres)

Inscripcions a:

veupropiabarcelona@gmail.com

fent constar les següents dades:

Nom i Cognoms

Núm. de persones

Correu electrònic

Número de telèfon

Despeses:

El transport públic (metro, etc.)

Per qualsevol dubte:
932454453

La fal·làcia del bilingüisme

Per José Miguel Cuesta Gómez (Veu Pròpia). Article publicat al setmanari digital El Demà

Quotidianament estem acostumats a sentir a la gent del PP, Ciudadanos i altres col·lectius, defensar de manera visceral el “bilingüisme” i a criticar també fortament qualsevol mesura que promogui l'ús social del català ja que segons ells això ataca els drets dels castellanoparlants i suposa una discriminació del castellà. Però darrera aquesta suposada defensa del “bilingüisme” s'amaguen altres interessos, entre ells el més clar de tots el de mantenir la llengua catalana en una situació d'inferioritat respecte el castellà amb el desig més o menys evident que, a la llarga, el català acabi morint per un procés de substitució lingüística.

El primer que cal desmentir és el discurs que “estem en una societat bilingüe (català-castellà)”. Avui en dia és evident que la societat és molt més diversa i que en ella es parlen una gran infinitat de llengües, fruit de l'arribada de població de diferents indrets del món. No obstant, la injusta legislació vigent a l'Estat espanyol assegura un estatus de superioritat per al castellà en exigir-ne l'obligatorietat a tot el territori i admetent una situació de cooficialitat amb les llengües pròpies d'altres territoris històricament no castellanoparlants. I aquest legalisme és agafat pels defensors del bilingüisme com un pilar fonamental. Però per molt legal que sigui aquesta llei no deixa de ser injusta ja que defensa una imposició històrica i política.

Aquest bilingüisme recollit en la legislació no és “natural” ni “sempre ha existit”. Escoltant l'Albert Ribera fa la impressió que el castellà ja es parlava al nostre país tant en l'Edat Mitjana com es fa en l'actualitat. Però la història és la que és: el castellà és parlat àmpliament als territoris de parla catalana avui en dia fruit d'una imposició política. És cert que en determinats moments part de les elits dels nostres territoris el van adoptar “voluntàriament” perquè era la llengua de prestigi i poder (sobretot a partir del segle XVI amb l'hegemonia de Castella), però la seva adopció per les classes populars és un fenomen del segle XX i no gens “voluntari”. El projecte polític que hi havia darrera la creació de l'Estat espanyol des de el segle XVIII i sobretot des de el segle XIX amb la implantació de l'Estat liberal, implicava una voluntat d'homogeneïtzar tots els seus territoris i això passava per la imposició del castellà en tots els àmbits de la vida diària i l'eliminació o reducció fins a nivells testimonials de les altres llengües, entre elles la catalana. Per tant un bilingüisme gens “natural”.

A aquests defensors del bilingüisme se'ls hi veu el llautó. Són uns hipòcrites. Només denuncien les suposades “discriminacions” del castellà respecte el català, però fan els ulls grossos davant el fet més evident: que és el català el que avui en dia encara es troba en una situació d'inferioritat. Només cal anar a un quiosc, a un supermercat, al cine, a una farmàcia, a una notaria, a un jutjat, encendre la televisió, comprar un videojoc, una joguina, qualsevol electrodomèstic, etc. i veure el que és evident: la nul·la o minoritària presència del català. I a dia d'avui encara és hora que algun d'aquests defensors del “bilingüisme” facin una concentració davant una farmàcia (per posar un exemple) exigint que els prospectes dels medicaments també estiguin en català i no només en castellà!!

Cal tenir present que una cosa és el bilingüisme a nivell personal que podem tenir gent com nosaltres, que ens hem criat en una llengua diferent de la catalana però que hem fet el procés d'adaptar el català i que tampoc renunciem als nostres orígens i, per tant, podem parlar tant en català com en altres llengües habitualment en les nostres relacions personals. Però una altra cosa molt diferent és aquest “bilingüisme territorial català-castellà” que volen imposar com a dogma de fe, amb la clara intenció de continuar mantenint la supremacia social del castellà. I això cal denunciar-ho.

Veu Pròpia estem a favor de que les persones esdevinguin bilingües. És a dir, estem a favor de l'adopció del català per aquelles persones d'origen estranger, perquè adoptar la llengua del pròpia del país on vas és la forma natural de comunicar-te i conviure a la nova societat, i això és el que faríem nosaltres si anéssim a viure a Alemanya, la Xina o el Iemen. Respectem també el dret de ser bilingües a tots aquells que tenen el seu origen a l'Estat espanyol. Però per què ha d'estar obligat a saber castellà una persona nascuda en una família de parla catalana? Per què no pot triar lliurament ser bilingüe català-anglès? Per què una persona arribada de la Xina ha d'estar obligada a saber castellà? No es pot ser bilingüe xinès-català respectant així la llengua d'origen i la llengua del país d'acollida?

Perquè una cosa es defensar un bilingüisme com el nostre, que ens permet adoptar la llengua catalana sense renunciar a les nostres llengües maternes, cosa que, i amb la veu ben alta, fem des de Veu Pròpia i un altra molt diferent és utilitzar el bilingüisme com a excusa per imposar una llengua (sigui el castellà o el francès a la Catalunya Nord, no ho oblidem) a tot un seguit de gent que no el tenen com a llengua pròpia.