Aquest es un article d’opinió i Veu Pròpia no te per que compartir les opinions que si expressen. Si vols publicar un article d'opinió escriu a: Veupròpiaterrassa@gmail.com
Veu Pròpia sempre hem reclamat que els catalanoparlants s’adrecin sempre en català als nou vinguts, actitud que creiem imprescindible per a adoptar i aprendre la llengua. L’article que us mostrem a continuació es d’un catalanoparlant conscient que pràctica aquesta actitud, i des de aquí volem felicitar-lo i animar a la resta de ciutadans a seguir els seu exemple.
SEMPRE EN CATALÀ
Jo fa 10 anys que parlo sempre en català a tothom, arreu dels Països Catalans. L’experiència ha estat, sense pal·liatius, extraordinàriament bona! Visc a Barcelona, en un barri on els catalanoparlants nadius som minoria. Però viure en català és possible. M’agradaria compartir algunes de les “normes” i tècniques que utilitzo per sortir-me’n, per si són d’interès per algú.
1. Parlo sempre en català a tothom, responguin com responguin. Només faig excepció amb els turistes. Però tot aquell o aquella que visqui aquí, fins i tot si acaba d’arribar –corregeixo: sobretot si acaba d’arribar, només em sentirà parlar català des del primer dia.
2. Mai comento ni dic res sobre la llengua que els altres parlen, els altres que parlin el que vulguin, mentre a mi em respectin la meva llengua. Ni tan sols els animo a que parlin català, deixo que siguin els fets que parlin per mi.
3. Quan algun foraster prova de parlar català, segueixo parlant normal com si res. No l’adulo dient falsament que el parla molt bé, ni tan sols comento el fet. Sembla contradictori, però he comprovat que aquesta és la millor resposta. En canvi si en faig escarafalls, això tendeix a avergonyir-lo i de seguida ho deixa córrer i torna al castellà. Lògic: fent-li festes només demostraria que, de fet, no és una cosa normal per mi! A més, a ningú no li agrada ser un ninot de fira...
4. No m’enfado mai, ni discuteixo mai el meu dret a parlar català. Els drets no es discuteixen, s’exerceixen. Si algú m’intenta provocar, una sortida molt útil en aquest sentit és dir senzillament: “Si tu ho dius...” seguida del silenci. Ah, i sobretot, mai discuteixo en castellà el meu dret a parlar català: fer això és haver perdut la discussió abans de començar!!!
5. No tolero els ”intèrprets” ni els intermediaris. Ja sabeu: aquells que quan et senten parlar en català amb un immigrant es fiquen pel mig i et critiquen o els tradueixen el que dius al castellà, tots cofois de ser més simpàtics, “oberts i solidaris” que tu. Amb aquesta gent sí que no tinc cap mena de mirament, i els faig saber –sempre sense enfadar-me- que jo ja em defenso tot solet pel món, o que aquesta conversa és entre l’altre i jo i que em sembla una falta de respecte que el tractin de poc intel·ligent. La immensa majoria de les vegades, el “traductor espontani” ho deixa córrer, i l’immigrant ho agraeix: probablement no dirà res, però somriurà mentre ignora al “salvador” espanyolista. No és broma, proveu-ho!
6. Quan algú em diu que no entén el català, responc amb una senzilla pregunta, i sempre amb amabilitat: “Per què?” Això normalment trenca totes les defenses, és probablement la primera vegada que li ho pregunten així sense embuts. Els únics que es solen ofendre són els anticatalans: en aquest cas, els dic adéu i que ja trobaré un altre bar, botiga o el que sigui on la gent sigui més educada. Pel que fa als que realment no entenen el català perquè porten poc temps aquí o no han tingut oportunitat d’estar-hi en contacte, normalment responen explicant-ho amb naturalitat. I aleshores la meva resposta, en català sempre, és “tranquil, ja l’aniràs entenent, és molt fàcil”, o alguna cosa per l’estil, i un somriure. I aleshores segueixo amb allò que havia començat –demanar un cafè o el que sigui- acompanyat de gestos. I ho repeteixo tantes vegades com cal, sempre sense enfadar-me: la immensa majoria de la gent m’acaba entenent o crida algú que m’entengui. Quan això passa, no m’oblido mai de despedir-me amablement del nouvingut. Si més no, així aprèn les seves primeres paraules en català: “adéu i gràcies”!
Doncs aquestes són les meves normes o guies generals per poder sobreviure en català. A mi em van força bé, espero que a algú li puguin ser útils.
Gon Saga
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opinió. Mostrar tots els missatges
ARTICLE D'OPINIÓ. SEMPRE EN CATALÀ
ARTICLE D'OPINIÓ. LA CROSTA NACIONALISTA A TV3
Aquest es un article d’opinió i Veu Pròpia no te per que compartir les opinions que si expressen. Si vols publicar un article d'opinió escriu a: Veupròpiaterrassa@gmail.com
LA CROSTA NACIONALISTA A TV3
S’ha de netejar la crosta nacionalista de TV3 perquè tots els ciutadans, tant els que parlen català com els que no, ens sentim identificats amb una televisió que es de tots i paguem tots.
Molt bonic.... demagògia barata dels de sempre, anem a desemmascarar-los.
El primer que es troba a faltar es la denuncia de la crosta nacionalista a les televisions espanyoles, una televisió que hauria de representar a tots els ciutadans de l’estat espanyol, i en la qual hi ha molts que no ens hi sentim identificats i que per cert, es de tots i paguem tots.
Continuem, TV3 es només en català, fins i tot els bascos tenen un canal en cada llengua... hauria d’haver-hi més presencia del castellà a TV3... si es clar... i als territoris de parla catalana la televisió espanyola hauria d’emetre 50% en cada llengua, o 100% en les dues llengües mitjançant el sistema dual, i no em vinguin amb punyetes de que ja emeten unes hores setmanals en català a TVE, no volem engrunes, volem els nostres drets al 100%.
Oh i la terminologia? Diuen País València i no comunitat valenciana, això si que es imperdonable!!!! Ostres mireu que la hipocresia arriba a extrems inimaginables. Tota la vida veient a la televisió espanyola com es refereixen a les comunitats de València i Múrcia, com a el “levante español”, i mai cap president s’ha queixat...(i menys el valencià)
Ah i el mapa del temps, surten els Països Catalans i no surt espanya!!! Que pretenen els de la crosta nacionalista de TV3? inventar-se que existeixen uns lligams personals, històrics, culturals, lingüístics... entre aquestes comunitats?
Encara que pugui semblar contradictori TV3 es més important per a nosaltres, els que no hem nascut catalanoparlants, la televisió ha estat i es la millor eina per a l’aprenentatge del català, perquè, com penseu que es pot aprendre i viure en català a Santa Coloma de Gramenet o a Alacant? No volen treure TV3 als catalans (aquets seran catalans amb o sense televisió), el que volen es que els vinguts de fora no pugin esdevenir catalans.
No ens deixem intimidar, TV3 cada dia es menys catalana, hi hem de reivindicar i exigir una televisió catalana i en català, independentment de si parlem català, castellà, àrab o xinès. I prou demagògia, que quan volem veure televisió en castellà i saber que passa a Extremadura, tenim molts canals per triar.
Jose.
LA CROSTA NACIONALISTA A TV3
S’ha de netejar la crosta nacionalista de TV3 perquè tots els ciutadans, tant els que parlen català com els que no, ens sentim identificats amb una televisió que es de tots i paguem tots.
Molt bonic.... demagògia barata dels de sempre, anem a desemmascarar-los.
El primer que es troba a faltar es la denuncia de la crosta nacionalista a les televisions espanyoles, una televisió que hauria de representar a tots els ciutadans de l’estat espanyol, i en la qual hi ha molts que no ens hi sentim identificats i que per cert, es de tots i paguem tots.
Continuem, TV3 es només en català, fins i tot els bascos tenen un canal en cada llengua... hauria d’haver-hi més presencia del castellà a TV3... si es clar... i als territoris de parla catalana la televisió espanyola hauria d’emetre 50% en cada llengua, o 100% en les dues llengües mitjançant el sistema dual, i no em vinguin amb punyetes de que ja emeten unes hores setmanals en català a TVE, no volem engrunes, volem els nostres drets al 100%.
Oh i la terminologia? Diuen País València i no comunitat valenciana, això si que es imperdonable!!!! Ostres mireu que la hipocresia arriba a extrems inimaginables. Tota la vida veient a la televisió espanyola com es refereixen a les comunitats de València i Múrcia, com a el “levante español”, i mai cap president s’ha queixat...(i menys el valencià)
Ah i el mapa del temps, surten els Països Catalans i no surt espanya!!! Que pretenen els de la crosta nacionalista de TV3? inventar-se que existeixen uns lligams personals, històrics, culturals, lingüístics... entre aquestes comunitats?
Encara que pugui semblar contradictori TV3 es més important per a nosaltres, els que no hem nascut catalanoparlants, la televisió ha estat i es la millor eina per a l’aprenentatge del català, perquè, com penseu que es pot aprendre i viure en català a Santa Coloma de Gramenet o a Alacant? No volen treure TV3 als catalans (aquets seran catalans amb o sense televisió), el que volen es que els vinguts de fora no pugin esdevenir catalans.
No ens deixem intimidar, TV3 cada dia es menys catalana, hi hem de reivindicar i exigir una televisió catalana i en català, independentment de si parlem català, castellà, àrab o xinès. I prou demagògia, que quan volem veure televisió en castellà i saber que passa a Extremadura, tenim molts canals per triar.
Jose.
Teoria i pràctica de l'empeltament
Als catalans ens ha mancat una teoria de país que expliqués com és que, malgrat ser terra d’immigració, no hem acabat essent una terra d’immigrants.
Ho sostinc de fa temps. Vull dir una teoria per donar compte de l’itinerari personal i col·lectiu, no sempre acabat del tot però ben encaminat en la major part de casos i sovint reeixit, pel qual una gran majoria de ciutadans hem deixat de ser immigrants i ens hem pogut desfer de l’estigma d’estranger fins a esdevenir catalans.
Un estigma, el d’immigrant, en què l’espanyolisme no ha parat de burxar –i després, de fer veure que hi posava pegats per calmar la ferida– per tal d’evitar que es consumés el procés d’incorporació nacional dels fluxos de població que al llarg de segle vint, i de molt abans, han anat arribant al nostre país. I no només l’espanyolisme, sinó també una certa ciència social que ha confós la defensa moral del feble amb la condescendència intel·lectual i que ha estat capaç d’inventar-se allò tan terrible dels “immigrants de segona generació” que converteix l’estigma en una herència, com si la condició d’immigrant es transmetés genèticament. A hores d’ara, la xifra que els demògrafs tenen ben calculada, aquests dos milions de catalans que seríem –en lloc dels més de sis d’ara– si no haguéssim comptat amb els fluxos migratoris a favor nostre durant tot el segle vint, ha esdevingut una dada clau per fer-nos càrrec d’allò que som. Efectivament: no és una exageració afirmar que sense la immigració del segle passat els catalans seríem un poble culturalment folkloritzat, lingüísticament decadent, econòmicament irrellevant i políticament inexistent.
Però explicar la paradoxa d’allò que sobreviu i perdura perquè creix i canvia, no és fàcil. La necessitat de construir teories a la defensiva, especialment en els períodes no democràtics de genocidi cultural i de persecució nacional, va alimentar des dels mites d’una presumpta heroïcitat medieval que calia recuperar fins a l’exaltació de la idea que calia preservar les tradicions que ens justificaven com a poble. Es tractava, doncs, de teories lineals, en què el referent era el passat i la solidesa la donava la fidelitat a unes suposades arrels immemorials. Més endavant, l’evidència de la complexitat social dels catalans, la recuperació institucional amb la democràcia, però també de la nostra feblesa nacional, ha posat en marxa teories que miren endavant a canvi de ser més toves. La de la terra de pas, la del pactisme català, la del mestissatge i, més recentment, la tan políticament correcta de la terra d’acollida. Totes, però, igualment lineals, planes. Terra de pas, sí, però per quedar-s’hi. Terra de pactes, sí, però imposats. Terra de mestissatge, sí, però on l’indígena tenia les de perdre. Terra d’acollida, també, però no sempre d’intencions prou clares. He tornat a repassar l’utilíssim volum de Francesc Roca Teories de Catalunya, i no hi he trobat aquesta teoria que necessitem.
Tanmateix, penso que sí que hi ha una analogia que ens podria ajudar a comprendre’ns millor en allò que socialment hem esdevingut en acabar el segle vint i que hauríem de seguir sent en el futur. Una analogia que podria donar lloc a la teoria que necessitem.
L’anomenaré la teoria de l’empeltament (encara que estic segur que guanyaria en credibilitat acadèmica si l’anomenés la grafting theory). Recordem –ara que tots som tan cibernètics i veiem el camp com un parc temàtic i la cultura agrícola ens és tan enigmàtica com la religiosa– que l’empeltament és la unió d’un empelt –l’esqueix de planta nova– amb el patró o peu –la soca plantada– i que és una tècnica utilitzada per afavorir el desenvolupament ràpid i vigorós de plantes de reproducció per llavor lenta i poc segura o per manca d’adaptació a les condicions del sòl. Hi ha diversos tipus d’empeltament –de pua, gemma o contacte–, però és important saber que cal protegir la superfície de la unió, generalment amb un tipus de cera que impedeix que s’assequi, per assegurar l’operació. La metàfora em sembla ben clara: el model català d’incorporació dels fluxos migratoris no és el del melting pot que acaba en guetos, ni el de la multiculturalitat que destrueix la comunitat i li fa perdre tremp, ni el de l’assimilació autoritària, ni tan sols el de la integració suau de l’estira-i-arronsa. El nostre model ha estat, amb algunes excepcions i uns quants fracassos, però de manera nuclear, el de l’empeltament: l’empelt ha vigoritzat la planta vella, formant-ne una de nova. És així com el patró, la vella societat catalana de reproducció lenta, d’adverses condicions tant socials per envelliment demogràfic, com econòmiques per manca de recursos naturals, o polítiques per dependència centralista, entre d’altres, s’ha desenvolupat de manera ràpida i vigorosa gràcies a l’empelt nouvingut.
I ni que sigui com a mer argument retòric, vull afegir la suggestiva idea que defensa Joan Coromines al seu Diccionari etimològic, en el sentit que empeltar no deriva ni de impellitare (de pellis, pell) ni de impellere (empènyer). L’arrel d’empeltar seria empuntare (podar). I és així: el nostre model d’empeltament tampoc no ha estat ni epidèrmic, ni forçat. Però ha obligat a podar la planta vella.
Penso que l’enunciat d’aquesta teoria de l’empeltament és especialment oportuna aquesta setmana en què se celebren dos fets de naturalesa ben distinta, però emparentats amb la meva teoria. Un, la 31a Fira d’Abril, una celebració molt viva de la memòria d’un dels molts orígens dels empelts que han vigoritzat el país, això sí, reinterpretat a la catalana. Potser, en la meva teoria, la Fira correspondria a la cera amb què s’ha de protegir la unió de l’empelt i el peu fins que el procés no és acabat. En qualsevol cas, la Fira d’Abril no pot ser entesa com una resistència o un fracàs, sinó la constatació que el camí és llarg i delicat.
L’altre fet, per a mi d’una significació més rotunda, avançada i neta, és l’aparició del primer número de la revista electrònica Veu Pròpia (www.veupropia.info), portaveu dels nous catalanoparlants, és a dir, de la nova societat catalana revigoritzada gràcies a l’empeltament. Veu Pròpia neix per fer visibles els nous catalanoparlants que han volgut guanyar una llengua i, així, un país. I neix per recordar que no s’ha fet tot el camí simplement per “recuperar” un passat que no era el seu ni per allargar la vida a un malalt agònic, sinó, com diuen, per gaudir del benestar d’una llengua i del futur de tot un país. És clar, doncs, que Veu Pròpia ni són gent de pas, ni s’acullen a la protecció de les minories, ni pacten res, ni accepten acolliments paternalistes. Són –i som– el resultat de l’empeltament i exigeixen, justament, participar en l’abundància d’una collita perquè ara ja són part del mateix arbre que tots necessitàvem.
Salvador Cardús. Sociòleg.
salvador.cardus@uab.es
Ho sostinc de fa temps. Vull dir una teoria per donar compte de l’itinerari personal i col·lectiu, no sempre acabat del tot però ben encaminat en la major part de casos i sovint reeixit, pel qual una gran majoria de ciutadans hem deixat de ser immigrants i ens hem pogut desfer de l’estigma d’estranger fins a esdevenir catalans.
Un estigma, el d’immigrant, en què l’espanyolisme no ha parat de burxar –i després, de fer veure que hi posava pegats per calmar la ferida– per tal d’evitar que es consumés el procés d’incorporació nacional dels fluxos de població que al llarg de segle vint, i de molt abans, han anat arribant al nostre país. I no només l’espanyolisme, sinó també una certa ciència social que ha confós la defensa moral del feble amb la condescendència intel·lectual i que ha estat capaç d’inventar-se allò tan terrible dels “immigrants de segona generació” que converteix l’estigma en una herència, com si la condició d’immigrant es transmetés genèticament. A hores d’ara, la xifra que els demògrafs tenen ben calculada, aquests dos milions de catalans que seríem –en lloc dels més de sis d’ara– si no haguéssim comptat amb els fluxos migratoris a favor nostre durant tot el segle vint, ha esdevingut una dada clau per fer-nos càrrec d’allò que som. Efectivament: no és una exageració afirmar que sense la immigració del segle passat els catalans seríem un poble culturalment folkloritzat, lingüísticament decadent, econòmicament irrellevant i políticament inexistent.
Però explicar la paradoxa d’allò que sobreviu i perdura perquè creix i canvia, no és fàcil. La necessitat de construir teories a la defensiva, especialment en els períodes no democràtics de genocidi cultural i de persecució nacional, va alimentar des dels mites d’una presumpta heroïcitat medieval que calia recuperar fins a l’exaltació de la idea que calia preservar les tradicions que ens justificaven com a poble. Es tractava, doncs, de teories lineals, en què el referent era el passat i la solidesa la donava la fidelitat a unes suposades arrels immemorials. Més endavant, l’evidència de la complexitat social dels catalans, la recuperació institucional amb la democràcia, però també de la nostra feblesa nacional, ha posat en marxa teories que miren endavant a canvi de ser més toves. La de la terra de pas, la del pactisme català, la del mestissatge i, més recentment, la tan políticament correcta de la terra d’acollida. Totes, però, igualment lineals, planes. Terra de pas, sí, però per quedar-s’hi. Terra de pactes, sí, però imposats. Terra de mestissatge, sí, però on l’indígena tenia les de perdre. Terra d’acollida, també, però no sempre d’intencions prou clares. He tornat a repassar l’utilíssim volum de Francesc Roca Teories de Catalunya, i no hi he trobat aquesta teoria que necessitem.
Tanmateix, penso que sí que hi ha una analogia que ens podria ajudar a comprendre’ns millor en allò que socialment hem esdevingut en acabar el segle vint i que hauríem de seguir sent en el futur. Una analogia que podria donar lloc a la teoria que necessitem.
L’anomenaré la teoria de l’empeltament (encara que estic segur que guanyaria en credibilitat acadèmica si l’anomenés la grafting theory). Recordem –ara que tots som tan cibernètics i veiem el camp com un parc temàtic i la cultura agrícola ens és tan enigmàtica com la religiosa– que l’empeltament és la unió d’un empelt –l’esqueix de planta nova– amb el patró o peu –la soca plantada– i que és una tècnica utilitzada per afavorir el desenvolupament ràpid i vigorós de plantes de reproducció per llavor lenta i poc segura o per manca d’adaptació a les condicions del sòl. Hi ha diversos tipus d’empeltament –de pua, gemma o contacte–, però és important saber que cal protegir la superfície de la unió, generalment amb un tipus de cera que impedeix que s’assequi, per assegurar l’operació. La metàfora em sembla ben clara: el model català d’incorporació dels fluxos migratoris no és el del melting pot que acaba en guetos, ni el de la multiculturalitat que destrueix la comunitat i li fa perdre tremp, ni el de l’assimilació autoritària, ni tan sols el de la integració suau de l’estira-i-arronsa. El nostre model ha estat, amb algunes excepcions i uns quants fracassos, però de manera nuclear, el de l’empeltament: l’empelt ha vigoritzat la planta vella, formant-ne una de nova. És així com el patró, la vella societat catalana de reproducció lenta, d’adverses condicions tant socials per envelliment demogràfic, com econòmiques per manca de recursos naturals, o polítiques per dependència centralista, entre d’altres, s’ha desenvolupat de manera ràpida i vigorosa gràcies a l’empelt nouvingut.
I ni que sigui com a mer argument retòric, vull afegir la suggestiva idea que defensa Joan Coromines al seu Diccionari etimològic, en el sentit que empeltar no deriva ni de impellitare (de pellis, pell) ni de impellere (empènyer). L’arrel d’empeltar seria empuntare (podar). I és així: el nostre model d’empeltament tampoc no ha estat ni epidèrmic, ni forçat. Però ha obligat a podar la planta vella.
Penso que l’enunciat d’aquesta teoria de l’empeltament és especialment oportuna aquesta setmana en què se celebren dos fets de naturalesa ben distinta, però emparentats amb la meva teoria. Un, la 31a Fira d’Abril, una celebració molt viva de la memòria d’un dels molts orígens dels empelts que han vigoritzat el país, això sí, reinterpretat a la catalana. Potser, en la meva teoria, la Fira correspondria a la cera amb què s’ha de protegir la unió de l’empelt i el peu fins que el procés no és acabat. En qualsevol cas, la Fira d’Abril no pot ser entesa com una resistència o un fracàs, sinó la constatació que el camí és llarg i delicat.
L’altre fet, per a mi d’una significació més rotunda, avançada i neta, és l’aparició del primer número de la revista electrònica Veu Pròpia (www.veupropia.info), portaveu dels nous catalanoparlants, és a dir, de la nova societat catalana revigoritzada gràcies a l’empeltament. Veu Pròpia neix per fer visibles els nous catalanoparlants que han volgut guanyar una llengua i, així, un país. I neix per recordar que no s’ha fet tot el camí simplement per “recuperar” un passat que no era el seu ni per allargar la vida a un malalt agònic, sinó, com diuen, per gaudir del benestar d’una llengua i del futur de tot un país. És clar, doncs, que Veu Pròpia ni són gent de pas, ni s’acullen a la protecció de les minories, ni pacten res, ni accepten acolliments paternalistes. Són –i som– el resultat de l’empeltament i exigeixen, justament, participar en l’abundància d’una collita perquè ara ja són part del mateix arbre que tots necessitàvem.
Salvador Cardús. Sociòleg.
salvador.cardus@uab.es
Xarnegos agraïts
Un membre del Foro Babel, autor d’un llibre publicat fa uns catorze anys on es propugnava la substitució del català pel castellà, té un article titulat «Xarnegos agraïts», on es fica amb els nous catalanoparlants perquè figura que ens hem venut, per manca d’autoestima o vés a saber per quin obscur motiu, a la serp maligna del nacionalisme més pervers.
Els membres de Veu Pròpia potser sí que som xarnegos, tot i que, de fet, els únics que ens ho han dit són els simpàtics i altruistes membres del Foro Babel. En qualsevol cas, si som xarnegos, n’estem orgullosos. Però agraïts? Agraïts a qui? I de què? La nostra catalanitat no ens l’ha regalat ningú. És el fruit del nostre esforç. I aquest esforç l’hem fet perquè hem volgut: perquè estimem Catalunya i el català, perquè tota llengua és patrimoni de la humanitat, i perquè el català s’ha defensar.
Una part del nostre esforç ha estat la creació de Veu Pròpia, l’eina de la nostra autorepresen-tació. Volem ser membres actius de la nostra societat, contribuir al seu futur, exercir plenament la nostra ciutadania. Volem sortir a la foto com a nous catalanoparlants, sense disfresses ni renúncies. Per això no parlem en nom de ningú, i sobretot no acceptem que ningú parli per nosaltres.
Veu Pròpia.
Els membres de Veu Pròpia potser sí que som xarnegos, tot i que, de fet, els únics que ens ho han dit són els simpàtics i altruistes membres del Foro Babel. En qualsevol cas, si som xarnegos, n’estem orgullosos. Però agraïts? Agraïts a qui? I de què? La nostra catalanitat no ens l’ha regalat ningú. És el fruit del nostre esforç. I aquest esforç l’hem fet perquè hem volgut: perquè estimem Catalunya i el català, perquè tota llengua és patrimoni de la humanitat, i perquè el català s’ha defensar.
Una part del nostre esforç ha estat la creació de Veu Pròpia, l’eina de la nostra autorepresen-tació. Volem ser membres actius de la nostra societat, contribuir al seu futur, exercir plenament la nostra ciutadania. Volem sortir a la foto com a nous catalanoparlants, sense disfresses ni renúncies. Per això no parlem en nom de ningú, i sobretot no acceptem que ningú parli per nosaltres.
Veu Pròpia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
