Recordant el principi


L’any 2002 al més d’abril apareixia el nostre primer butlletí, si el voleu consultar el trobareu a la següent adreça:
http://www.veupropia.contactbox.co.uk/butlleti1.html


Teoria i pràctica de l'empeltament

Als catalans ens ha mancat una teoria de país que expliqués com és que, malgrat ser terra d’immigració, no hem acabat essent una terra d’immigrants.
Ho sostinc de fa temps. Vull dir una teoria per donar compte de l’itinerari personal i col·lectiu, no sempre acabat del tot però ben encaminat en la major part de casos i sovint reeixit, pel qual una gran majoria de ciutadans hem deixat de ser immigrants i ens hem pogut desfer de l’estigma d’estranger fins a esdevenir catalans.
Un estigma, el d’immigrant, en què l’espanyolisme no ha parat de burxar –i després, de fer veure que hi posava pegats per calmar la ferida– per tal d’evitar que es consumés el procés d’incorporació nacional dels fluxos de població que al llarg de segle vint, i de molt abans, han anat arribant al nostre país. I no només l’espanyolisme, sinó també una certa ciència social que ha confós la defensa moral del feble amb la condescendència intel·lectual i que ha estat capaç d’inventar-se allò tan terrible dels “immigrants de segona generació” que converteix l’estigma en una herència, com si la condició d’immigrant es transmetés genèticament. A hores d’ara, la xifra que els demògrafs tenen ben calculada, aquests dos milions de catalans que seríem –en lloc dels més de sis d’ara– si no haguéssim comptat amb els fluxos migratoris a favor nostre durant tot el segle vint, ha esdevingut una dada clau per fer-nos càrrec d’allò que som. Efectivament: no és una exageració afirmar que sense la immigració del segle passat els catalans seríem un poble culturalment folkloritzat, lingüísticament decadent, econòmicament irrellevant i políticament inexistent.
Però explicar la paradoxa d’allò que sobreviu i perdura perquè creix i canvia, no és fàcil. La necessitat de construir teories a la defensiva, especialment en els períodes no democràtics de genocidi cultural i de persecució nacional, va alimentar des dels mites d’una presumpta heroïcitat medieval que calia recuperar fins a l’exaltació de la idea que calia preservar les tradicions que ens justificaven com a poble. Es tractava, doncs, de teories lineals, en què el referent era el passat i la solidesa la donava la fidelitat a unes suposades arrels immemorials. Més endavant, l’evidència de la complexitat social dels catalans, la recuperació institucional amb la democràcia, però també de la nostra feblesa nacional, ha posat en marxa teories que miren endavant a canvi de ser més toves. La de la terra de pas, la del pactisme català, la del mestissatge i, més recentment, la tan políticament correcta de la terra d’acollida. Totes, però, igualment lineals, planes. Terra de pas, sí, però per quedar-s’hi. Terra de pactes, sí, però imposats. Terra de mestissatge, sí, però on l’indígena tenia les de perdre. Terra d’acollida, també, però no sempre d’intencions prou clares. He tornat a repassar l’utilíssim volum de Francesc Roca Teories de Catalunya, i no hi he trobat aquesta teoria que necessitem.
Tanmateix, penso que sí que hi ha una analogia que ens podria ajudar a comprendre’ns millor en allò que socialment hem esdevingut en acabar el segle vint i que hauríem de seguir sent en el futur. Una analogia que podria donar lloc a la teoria que necessitem.
L’anomenaré la teoria de l’empeltament (encara que estic segur que guanyaria en credibilitat acadèmica si l’anomenés la grafting theory). Recordem –ara que tots som tan cibernètics i veiem el camp com un parc temàtic i la cultura agrícola ens és tan enigmàtica com la religiosa– que l’empeltament és la unió d’un empelt –l’esqueix de planta nova– amb el patró o peu –la soca plantada– i que és una tècnica utilitzada per afavorir el desenvolupament ràpid i vigorós de plantes de reproducció per llavor lenta i poc segura o per manca d’adaptació a les condicions del sòl. Hi ha diversos tipus d’empeltament –de pua, gemma o contacte–, però és important saber que cal protegir la superfície de la unió, generalment amb un tipus de cera que impedeix que s’assequi, per assegurar l’operació. La metàfora em sembla ben clara: el model català d’incorporació dels fluxos migratoris no és el del melting pot que acaba en guetos, ni el de la multiculturalitat que destrueix la comunitat i li fa perdre tremp, ni el de l’assimilació autoritària, ni tan sols el de la integració suau de l’estira-i-arronsa. El nostre model ha estat, amb algunes excepcions i uns quants fracassos, però de manera nuclear, el de l’empeltament: l’empelt ha vigoritzat la planta vella, formant-ne una de nova. És així com el patró, la vella societat catalana de reproducció lenta, d’adverses condicions tant socials per envelliment demogràfic, com econòmiques per manca de recursos naturals, o polítiques per dependència centralista, entre d’altres, s’ha desenvolupat de manera ràpida i vigorosa gràcies a l’empelt nouvingut.
I ni que sigui com a mer argument retòric, vull afegir la suggestiva idea que defensa Joan Coromines al seu Diccionari etimològic, en el sentit que empeltar no deriva ni de impellitare (de pellis, pell) ni de impellere (empènyer). L’arrel d’empeltar seria empuntare (podar). I és així: el nostre model d’empeltament tampoc no ha estat ni epidèrmic, ni forçat. Però ha obligat a podar la planta vella.
Penso que l’enunciat d’aquesta teoria de l’empeltament és especialment oportuna aquesta setmana en què se celebren dos fets de naturalesa ben distinta, però emparentats amb la meva teoria. Un, la 31a Fira d’Abril, una celebració molt viva de la memòria d’un dels molts orígens dels empelts que han vigoritzat el país, això sí, reinterpretat a la catalana. Potser, en la meva teoria, la Fira correspondria a la cera amb què s’ha de protegir la unió de l’empelt i el peu fins que el procés no és acabat. En qualsevol cas, la Fira d’Abril no pot ser entesa com una resistència o un fracàs, sinó la constatació que el camí és llarg i delicat.
L’altre fet, per a mi d’una significació més rotunda, avançada i neta, és l’aparició del primer número de la revista electrònica Veu Pròpia (www.veupropia.info), portaveu dels nous catalanoparlants, és a dir, de la nova societat catalana revigoritzada gràcies a l’empeltament. Veu Pròpia neix per fer visibles els nous catalanoparlants que han volgut guanyar una llengua i, així, un país. I neix per recordar que no s’ha fet tot el camí simplement per “recuperar” un passat que no era el seu ni per allargar la vida a un malalt agònic, sinó, com diuen, per gaudir del benestar d’una llengua i del futur de tot un país. És clar, doncs, que Veu Pròpia ni són gent de pas, ni s’acullen a la protecció de les minories, ni pacten res, ni accepten acolliments paternalistes. Són –i som– el resultat de l’empeltament i exigeixen, justament, participar en l’abundància d’una collita perquè ara ja són part del mateix arbre que tots necessitàvem.

Salvador Cardús. Sociòleg.
salvador.cardus@uab.es

Xarnegos agraïts

Un membre del Foro Babel, au­tor d’un llibre publicat fa uns catorze anys on es propugnava la substitució del català pel castellà, té un article titulat «Xarnegos agra­ïts», on es fica amb els nous catalanoparlants perquè figura que ens hem venut, per manca d’autoestima o vés a saber per quin obscur motiu, a la serp ma­lig­­na del nacionalisme més pervers.

Els membres de Veu Pròpia potser sí que som xarnegos, tot i que, de fet, els únics que ens ho han dit són els simpàtics i altruistes membres del Foro Ba­bel. En qualsevol cas, si som xar­negos, n’estem orgullosos. Però agraïts? Agraïts a qui? I de què? La nostra catalanitat no ens l’ha regalat ningú. És el fruit del nos­tre esforç. I aquest esforç l’hem fet perquè hem volgut: perquè es­timem Catalunya i el català, per­què tota llengua és patrimoni de la humanitat, i perquè el ca­ta­là s’ha defen­sar.

Una part del nostre esforç ha estat la creació de Veu Pròpia, l’eina de la nostra autorepresen-tació. Volem ser membres actius de la nostra societat, contribuir al seu futur, exercir plenament la nostra ciutadania. Volem sor­tir a la foto com a nous ca­tala­noparlants, sense disfresses ni re­núncies. Per això no parlem en nom de ningú, i sobretot no ac­ceptem que ningú parli per nos­altres.

Veu Pròpia.

Entrevista a Enric Larreula

Enric Larreula, sociolingüista
Els nous parlants, una peça clau per al futur de la llengua

Enric Larreula va néixer a Barcelona el 1941. És professor de la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat molts llibres de narrativa infantil, juvenil i per a adults, i la seva obra s'ha traduït a onze idiomes. És autor de l'assaig Dolor de llengua (Tres i Quatre,2002)

Veu Pròpia Enric, ¿quina valoració fas de la política lingüística des del final de la dictadura?
Enric Larreula A la vista dels resultats constatables al carrer, cal deduir que la política lingüística que s’ha dut a terme no ha servit gaire per assegurar la supervivència social de la llengua històrica del país.

VP ¿S'ha tingut prou en compte el punt de vista dels nous parlants potencials
EL Redreçar una situació de substitució lingüística en un país sense capacitat política per dur-la a terme sense que ningú la discuteixi és una cosa molt complicada i de resultats incerts, perquè pot topar amb interessos contraposats atiats tant des de dintre com des de fora del país. En el nostre cas concret, el primer obstacle que trobem perquè l’ús de la llengua catalana es normalitzi espontàniament al carrer en les converses interpersonals és la gran quantitat de persones que van venir de fora, i/o els seus descendents, que han continuat mantenint la llengua castellana com a llengua de comunicació normal amb tothom, i inconscientment, o no, coaccionen les persones de llengua primera catalana -ja prou fragilitzades per les imposicions estatals seculars- al canvi de llengua. Per això qualsevol política de normalització lingüística que es vulgui dur a terme amb un mínim de garanties ha de tenir molt present aquest col.lectiu de llengua primera castellana ja majoritari al país, per aconseguir engrescar-lo en el coneixment i l’ús tranquil i plaent de la llengua catalana. I per què no?, per fer-lo reflexionar al voltant de la solidaritat que es mereix el poble catalanoparlant, històricament tan maltractat a causa de la seva llengua.

VP ¿Què necessita més la llengua: lleis o parlants?
EL En els països normals no cal que hi hagi cap llei per protegir la seva llengua, senzillament, es fa tot en aquella llengua i ningú no ho discuteix. En canvi, en el nostre cas on la voluntat d’absorció dels dos estats ens ha dut a una situació de substitució lingüística en tota regla, crec que unes lleis de protecció de la llengua catalana són indispensables. Ara bé, no en farem res de les lleis si no hi ha polítics disposats a fer-les complir i molts parlants potencials disposats a complir-les. Si no, la llei per si sola encara pot tenir un efecte revulsiu que empitjori la situació ja tan delicada. Per tant, prèviament o simultàniament a la promulgació de la llei cal treballar la societat de manera que senti la necessitat de salvar aquest tret característic i únic d’aquest territori.Pel que fa a les lleis de normalització lingüística de cara a les noves generacions s’ha treballat molt l’escola, els exàmens i l’ortografia, és a dir, tot allò que representa estudi i esforç, però els cinemes continuen passant totes les pel.lícules en llengua castellana i a les sales de festa es continuen programant les cançons en castellà o anglès. I així ens va.


VP ¿El futur del català requereix la independència de Catalunya?
EL És evident és que ni Catalunya ni cap altre país del món, no podrà salvar la seva llengua si viu a cavall de dos estats que l'odien. Si amb la independència política s'aconseguiria salvar-la o no, dependria de la combinació entre la voluntat de legislar a favor de la llengua per part dels polítics i la voluntat de la majoria de la població de fer-se seva aquesta llengua i utilitzar-la.

VP ¿La nova immigració ens ha situat en un moment crucial per al futur de la llengua?
EL Ens trobem en el moment més crucial per al futur de la llengua catalana que hem viscut mai. Hem de pensar que aquesta, diguem-ne, segona immigració tan hetereogènia i abundant arriba quan d’una forma majoritària la, dita, primera immigració espanyola i la seva descendència ja han castellanitzat, i continuen castellanitzant d’una manera general les principals poblacions del país i sobretot els ambients juvenils. Per tant, per a una persona que vingui de fora cada cop li pot ser més difícil barrejar-se en ambients catalanoparlants que no canviïn de llengua fàcilment i així li facin veure la conveniència de la integració lingüística.

VP ¿Quina política caldria fer per garantir la integració lingüística de la immigració recent?
EL Fer tots els possibles perquè les persones que han hagut de marxar dels seus països fugint d’alguna cosa que no podien o no volien suportar trobin entre nosaltres aquells elements necessaris per poder portar una vida digna tal com la somiaven. Si se senten ben acollits, socialment protegits, respectats i estimats, serà més fàcil que es creï en ells un corrent de simpatia cap a nosaltres que els predisposi a voler pertànyer també a la nostra tribu, i, per tant, a la nostra tribu lingüística. Però perquè això succeeixi cal una condició prèvia i absolutament indispensable: cal acollir-los i estimar-los en català.


VP ¿La població catalanoparlant té prou nivell de consciència lingüística?
EL No, en absolut. No hem d’oblidar que es tracta d’una societat lingüísticament molt maltractada per la història, i que això l’ha convertida en un grup majoritàriamet insegur en l’ús de la seva llengua en el seu propi territori, sempre desconfiant dels interlocutors que d’entrada no parlin en català: si l’entendran prou bé, si s’ho prendran prou bé... i sempre disposat al canvi de llengua per no complicar-se la vida. Estic convençut que justament aquest comportament majoritari acomplexat i acovardit de la societat de llengua primera catalana és l’obstacle més gran que hi ha actualment per estimular l’aprenentatge de la llengua entre aquelles persones que encara no la parlen.

VP Per acabar, ¿quin paper poden jugar els nous catalanoparlants en el futur de la llengua?
EL No fa ni un mes, en una conferència que estava fent sobre aquests temes, una persona del públic em va preguntar què opinava de Veu Pròpia, vaig respondre que considerava que de cara a la normalització de la llengua catalana la creació d’aquest grup podria ser el fet més important ocorregut en aquest país en els darrers mil anys. Potser ni vosaltres mateixos no en sou prou conscients, però estic convençut que podríeu ser la peça clau i fonamental que ens permetés mirar el futur de la llengua catalana amb esperança. No hi ha altre camí: o els descendents de les persones que van venir de fora es fan seva la llengua catalana i la utilitzen amb normalitat o aquesta llengua desapareixerà. A més, vosaltres podeu saber millor que ningú què porta una persona de llengua familiar castellana a adoptar la llengua catalana com a llengua pròpia, o no, i quins són els mecanismes que provoquen el rebuig de la llengua catalana per part del jovent actual, i com modificar-los. Per altra banda, i això és molt important, només vosaltres podeu desactivar el discurs progressistopaternalista d’aquelles persones que en nom de la tolerància i altres suposades bondats proposen la insolidaritat amb el grup catalanoparlant i la no integració lingüística. Si la societat catalana fos conscient d’aquestes coses us hauria de retre un homenatge públic d’agraïment i solidaritat.

Entrevista a Rafael Delgado

Rafael Delgado, activista cultural

Treballant a Nou Barris per la llengau del país

Rafael Delgado. Va néixer a Linares(Jaén) el 1939,l i va arribar a Catalunya el 1953.Treballa a Òmnium Cultural, i és president del Centre Cultural Els Propis, l’entitat cultural més important de Nou Barris (Barcelona). També és fundador i president de la Fundació ProCat, que té com a objectiu la difusió de la llengua i la cultura catalanes al mateix àmbit geogràfic.

VP: Dius que ets de Linares, no? Com és que vas venir a Catalunya?
RD: Pràcticament tota la família de la meva mare ja era aquí, i de la nostra família els únics que quedàvem a Linares érem nosaltres. El meu pare no veia possibilitats de futur al poble, ja que érem quatre germans. Així doncs, vam venir cap aquí. Al principi, com tota la gent que vam arribar per aquell temps, les vam passar magres. Aquest mes d'agost farà 50 anys que sóc a Catalunya; vaig arribar aquí amb catorze, era el més gran de quatre germans. La família que era aquí va arrossegar els que quedàvem allà…

VP: El canvi que vas experimentar devia ser força notable, no?
RD: Doncs imagina’t: vaig passar d’una escola on estudiava a haver d’emigrar i treballar. Encara que guanyava una misèria es necessitaven aquells calés a casa.

VP: A més també per la societat... suposo que en aquella època devien ser diferents [Andalusia i Catalunya]
RD: Nosaltres ens ho vam passar malament. No és que fóssim un cas especial, ni de bon tros, ja que tothom que va emigrar s’ho va passar malament. Però la meva família potser potser s’ho va passar una mica pitjor que la mitjana. Vivíem a Sants, on el meu pare tenia feina i nosaltres teníem casa, però de cop i volta el meu pare es va quedar sense feina i nosaltres sense casa, i vam anar a parar a una barraca al Somorrostro. A partir d’aquí ja et pots imaginar tot el que va venir... El Somorrostro era un barri de barraques on ara hi ha el passeig Marítim. La primera barraca que vam tenir ens la va tirar el mar. Havíem de treballar tota la setmana per guanyar pel ciment i els totxos per fer-nos una altra barraca durant el cap de setmana. No és cap originalitat, sinó que, malauradament, molta més gent va estar en aquella situació. L’únic que teníem garantit era feina; de feina n’hi havia tanta com volguessis. El tema de l’habitatge, del qual ara es parla tant, en aquell moment també era terrible.

VP: I pel que fa a la rebuda de la gent d'aquí, els catalans de tota la vida, va ser una rebuda bona...?
RD: En aquell temps la convivència va ser... Bé, jo treballava en una impremta i feia d’aprenent i la majoria, que eren catalans, tenien la visió que la gent que venia de fora, sobretot els andalusos, eren ganduls. D’alguna manera, jo era un nano mimat; vaig caure molt bé perquè deien que no semblava andalús ja que feia la feina ben feta i ràpidament. En certa manera pensaven que era quelcom extraordinari. Després tothom es va anar adonant que el tòpic de l’andalús gandul no era veritat, perquè treballàvem durant tota la setmana i després ens fèiem la nostra pròpia casa, totxo a totxo. Però va arribar tanta gent que va ser com una mena d’ocupació, i és clar, això va comportar una mica de fricció. Els catalans també s'havien de defensar, perquè molta gent de la que veníem de fora semblava que volien imposar la nostra cultura, que portàvem de fora, per sobre de la d'aquí. D’aquí venia allò de «hábleme usted en cristiano», que deien els uns, o «xarnego», que deien els altres. Això al metro, i a tot arreu, era molt comú, però era conseqüència d’aquesta riuada humana que va arribar; i d’altra banda, entre els nouvinguts no tothom entenia que havien arribat a una altra cultura, es pensaven que allò era el mateix que el seu lloc d’origen. Segons a quins ambients es creaven uns certs conflictes que no anaven més enllà d’una discussió o d’un «vagi-se’n a fer punyetes», «usted es un charnego» o «no me ladre».

VP: Quines coincidències o diferències creus que hi ha entre aquella immigració i l’actual?
RD: En primer, lloc la situació no és la mateixa, ni de bon tros. Abans la feina era abundant i podies triar i canviar de manera ràpida. Actualment, això és impensable. Els que veníem aquí pensàvem que hi trobaríem un futur, que inicialment era una situació transitòria i que algun dia tindríem un piset. La diferència entre el lloc d’on veníem i aquí és que aquí almenys hi vèiem una sortida. Respecte la gent d'ara hi ha dos problemes fonamentals: un és que continuava havent-hi el problema de l'habitatge, però no només per a la gent de fora, sinó també per a la gent d'aquí; l'altre problema és la feina, ja que avui dia és guanya millor la vida, però s'ha perdut allò que a una feina, si t'hi trobaves bé, era per a tota la vida, semblava que era una assegurança per a tota la vida.

VP: la precarietat laboral vols dir...
RD: exacte, aquesta és la diferència que veig ara. Potser els que vénen de fora, si són sud-americans encara, ja que parlen també castellà, però per a la resta encara ho tenen més difícil ja que vénen a una terra on a més de totes aquestes complicacions [feina, habitatge, etc.] es troben amb la dificultat de la llengua.

VP: Com vas aprendre català?
RD: El vaig aprendre a la feina, amb la relació normal del dia a dia. L’entenia perfectament i de vegades el xampurrejava, però no el parlava. No veia la necessitat de fer-ho, ja que ningú t’ho exigia. Crec que l’excessiva cortesia cap als nouvinguts va ser un error dels catalans, pensaven que si no parlaves català no passava res, que fet i fet ja ens enteníem en castellà. Quan vaig ser pare vaig comprendre que això no podia seguir, i em vaig involucrar en associacions de pares. Considerava que si els meus fills havien de ser catalans amb totes les conseqüències, ho havien de ser amb tots els drets, inclòs el d’aprendre i parlar la llengua d’aquí. Fa uns 30 anys, quan Franco encara era viu, vaig lluitar des de l’associació del barri perquè a l’escola dels meus fills s’ensenyés català. No va ser gens fàcil, però. En una de les assemblees que vam fer va irrompre la policia i va desfer-la. Peròal final vam aconseguir que en una de les anomenades escuelas nacionales de Nou Barris es fessin classes de català. Va ser un gran orgull per a tota la gent que hi vam participar.

VP: I la reacció de la gent davant del teu català i el teu compromís amb la llengua?
RD: Quan vaig entrar de president a Els Propis, alguns companys d’altres entitats em miraven com si fos un traïdor, i em deien «tu eres un renegao». Afortunadament, això ara ja no passa. El que continua passant, i em molesta, és que la gent canvia d’idioma quan veu que el teu accent no és prou català.

VP: Com veus la situació actual de la llengua?
RD: Hi ha gent que és molt pessimista, perquè cada vegada hi ha més atacs contra el català per part del govern espanyol. Però hi ha una cosa molt significativa: quan molts pares van a buscar els seus fills a la sortida de l’escola els parlen en català mentre que entre parlen en castellà. Això abans era impensable, ja que els pares ni tan sols sabien parlar català. El coneixement de l’idioma cada vegada està més estès, però cal seguir treballant per estendre’n l’ús. Jo no sóc gaire pessimista, però cal conscienciar a la gent una mica més.

VP:
Explica’ns la feina de “Els Propis”.
RD: Els Propis porta 77 anys a Nou Barris, però en els seus orígens era molt diferent. Abans es deia «Associació de Propietaris de Vivendes dels afores del Palomar» i va ser un antecedent del que després serien les associacions de veïns. Quan van sorgir les associacions de veïns pròpiament dites, Els Propis es va convertir en una mena de centre cultural on es van acollir l’agrupació sardanista, una coral, una penya d’escacs, que encara hi són. Una de les juntes que va presidir l’entitat va decidir que hi entrés algú que no estigués involucrat en cap d’aquestes associacions, i va ser quan em van cridar. Inicialment no em va agradar el funcionament de l’entitat i va ser per això que vam decidir fer les nostres pròpies activitats, obertes al districte i als barris. Quan hi vaig arribar, érem 38 socis i ara en som més de 600. Hem esdevingut un punt de referència a Nou Barris. Una de les característiques d’Els Propis és que, sense ser un «centre català», defensa la cultura i la llengua del país. A més, ha estat sempre un punt d’acollida per a totes les associacions del barri que han volgut realitzar-hi activitats diverses, com ara la que organitza els cursos de català per a immigrants.

VP: Per acabar, què et sembla “Veu Pròpia”?
RD: Feia molta falta; hi ha molta gent que treballa per la llengua, però mai no havia sorgit cap entitat que ho fes des del vessant de la gent que som d’origen castellanoparlant i que volem defensar el català, sense deixar de ser el que som. Això que li atorga un major valor.

Entrevista a Saoka Kingolo

Saoka Kingolo, sindicalista d’origen africà
“Integració vol dir respecte mutu”

Saoka Kingolo va néixer a la República De­mo­crà­tica del Congo, i va arribar a Ca­talunya el 1988. Treballa a la UGT de Catalunya, i és col·laborador del programa «La Ventana», de Ràdio Barcelona (Cadena SER).

Veu Pròpia Saoka, explica’ns quins motius et van dur a deixar el teu país i immigrar a Eu­ro­pa.
Saoka Kingolo Bé, quan vaig prendre la decisió de viure aquí, ja hi era; no vaig decidir sortir del Congo per venir aquí. Jo sempre dic que va ser per raons econòmiques i pseudo­po­lí­tiques. La meva si­tua­ció era difícil perquè estava ficat en movi­ments pro­testataris contra el govern; no he estat mai perseguit personal­ment, però corria un risc força greu. La meva germana va ajudar-me a fer els tràmits per sor­tir del Congo. Havia d’anar a París, on tinc un ger­mà. Vaig entrar per Portugal i vaig passar per Barcelona; estava arruïnat i no tenia visat per passar la frontera. Vaig decidir no aven­tu­rar-me més i quedar-me un temps a Barcelo­na, que no està gens malament. I aquí estic.

VP Llavors et trobes amb la realitat cultural de Catalunya; potser tu no sabies res de la cul­tu­ra original del país. Com vas reaccionar? I qui­na reacció van tenir els altres?
SK Jo venia amb una identitat cultural forma­da per moltes cultures, i tenia les imatges d’Occi­dent que et fan arribar la televisió, els llibres, l’es­cola. Qualsevol jove del Congo té una idea força clara de Bèlgica, de França. Aquest bagatge el vaig contrastar amb la realitat que em vaig tro­bar a Barcelona. Em van sorprendre moltes co­ses, des de la manera de relacionar-se de la gent, fins a aspectes negatius com veure gent pun­xant-se pels carrers al casc antic. Però també coses po­sitives, com l’arquitectura de la ciutat, que em va deixar fascinat. Mai havia vist res igual. Pel que fa a la reacció de la gent, no em queixaria gens ni mica de la rebuda de la po­blació; però el tracte per part de l’administra­ció va ser nefast. La legislació ha creat persones de segona i tercera categoria, i la policia, almenys quan jo vaig arribar, t’aturava pel carrer de qualsevol manera. La gent veu aquestes imatges i se les queda a l’inconscient; a fi de comptes això és el que preval. I és clar, davant d’un desconegut hi ha dues actituds possibles: vo­ler-lo conèixer o no refiar-se’n. És la història típi­ca que ens ha passat a molts: vas pel carrer i et creues amb una senyora ben vestida, que quan et veu travessa a l’altra banda del carrer. Però aquestes actituds, en realitat, sorgeixen d’unes imatges alimentades per la legislació i el tracte de la policia.

VP Això deu afectar la integració, no?
SK El concepte d’integració no m’agra­da: pressuposa que t’in­cor­pores a una so­cietat homo­gènia, i això no és així, perquè les identi­tats són com­ple­xes. Però sí, aques­tes imat­ges i actituds no afavo­rei­xen la inte­gra­ció, perquè algú que s’ha es­ta­blert aquí ja està valorant la socie­tat que hi ha trobat. Si aquesta socie­tat no l’accep­ta, la reacció pot ser de refu­giar-se en la identitat pròpia d’origen. So­bre­tot, cal parlar d’integració jurídica i d’un respecte mutu entre la gent d’aquí i els que arriben de fora: un res­pec­te a la diferència.

VP
Quin paper juga la llengua en aquest respecte a la diferència?
SK La llengua és un valor cultural de primera magnitud. Quan una persona ar­riba ja té una identitat formada de valors culturals; i si aquesta persona vol establir-se en aquesta societat, haurà de comuni­car-se amb la gent i parlar la llengua del país. Però no tenim per què relacionar els problemes de la llengua amb la immigra­ció. Si jo arribo aquí i veig que es parla ca­talà, doncs m’interessarà parlar català. Una persona acabada d’arribar s’interessa­rà espontàniament per la llengua i la parla­rà, i a més intentarà compartir la seva prò­pia llengua com a valor afegit a la societat.

VP Què penses de la situació de bilin­güisme que es viu a Catalunya?
SK Qualsevol societat té la seva idiosin­cràsia i ha de tenir mecanismes per desen­volupar els seus valors. Si una societat op­ta per una llengua determinada, la gent té dret a desenvolupar aquesta llengua. El castellà és la llengua de l’Estat i això com­porta unes obligacions legals que cal com­plir; però la societat catalana conside­ra majoritàriament que la llengua prò­pia és el català, i té dret a desenvolupar-lo. Des­envolupar el català vol dir fomentar-ne l’ús. Aquí tothom té oportunitats de sobres d’aprendre el castellà, però a Cata­lunya l’interès nacional passa per fomen­tar el ca­talà, que és un valor propi d’aquí. Això no vol dir defensar una identitat homogè­nia. Jo estic en contra de teories com les de Samir Naïr, que diu que cada cultura ha de tenir un nucli dur intocable. Per a mi qualsevol aspecte d’una cultura ha d’estar en evolució permanent. Si ens es­tanquem en defensar el català davant d’al­tres llengües i no pensem a desen­vo­lu­par-lo, acabarà com el llatí. Cal posar-lo en un terreny on pugui competir i con­viure amb les altres llengües.

VP Com veus la campanya de la Gene­ralitat perquè la gent parli en català amb els immigrants? I la política lingüís­tica?
SK Jo sempre estaré d’acord amb un foment dinàmic del català. L’administra­ció ha de fer un «màrqueting social» de la llengua, vull dir saber «vendre» allò que tenim, fer «ofer­tes» interessants a perso­nes que podem anar guanyant com a aliats en la lluita per fomentar l’ús del català. Ara bé, hem d’anar amb cura amb fer programes específics adreçats als immi­grants, ja que poden ser contraprodu­ents. En la política lingüística cal arribar a un punt d’equilibri entre programes glo­bals destinats a tota la població i actua­cions es­pecífiques que responguin a neces­sitats concretes i comunes a determi­nats grups. Per exemple, a l’hora d’apren­dre català les necessitats d’un xinès i d’un argentí són di­ferents. Trobo que fins ara no hi ha ha­gut prou sensibilitat en aquest respecte. A les associacions d’immigrants ens han bombardejat durant anys amb material i propostes de cursos que no ens servien de res, perquè les administracions no es plan­tejaven les necessitats dels nostres col·lec­tius. Els mecanismes són primordials per­què els missatges arribin. En l’últim any, però, hem notat una millora substan­cial.

VP I tu com vius les respostes dels catalanoparlants quan els parles en català?
SK Hi ha de tot. Conec molta gent que es nega a par­lar-me en castellà perquè sap que parlo el ca­ta­là. Aquesta actitud em sembla correcta.

COMUNICAT

EN DEFENSA DE LA LLENGUA I LA CULTURA
BOICOT AL TRIVIAL CATALÀ!


Una vella reivindicació, des de fa més de 20 anys, consistia en disposar d'un TRIVIAL CATALÀ. Això volia dir, no només en català, sinó orientar el joc a la cultura catalana. Doncs ara s'ha anunciat que ja s'han distribuït més de 20.000 exemplars del nou joc i que es preveu vendre la meitat de l'edició aquest Nadal.

Aquest Trivial (suposadament català) és una ofensa directa i una vexació contra la llengua i la cultura, que reclama una resposta social urgent! No només no és català, sinó ni tan sols en català. Segons han defensat per ràdio l'han volgut fer bilingüe 'para favorecer la integración'. En segon lloc, és un conjunt de 1.800 preguntes provincianes, limitades al paper geogràfic del Principat de Catalunya, ignorant la resta de territoris on es parla català-valencià.

Des de Veu Pròpia, ens demanem a qui es que volen integrar amb aquest trivial bilingüe, a aquelles persones que han parlat català tota la vida? A nosaltres els nous parlants que tant d'esforç ens ha costat aprendre la llengua? Un esforç que no haurà servit per res perquè el tindrem igualment en castellà! O potser es que volen integrar a aquells que encara no parlen la llengua? i que per cert, no en tindran cap necessitat d'aprendre-la gràcies a aquesta gent que ho fa tot en bilingüe, i fa del tot innecessari el seu aprenentatge.

I quina serà la integració lingüística i cultural amb un trivial que ens ensenya "las provincias españolas de cataluña en bilingüe"? perquè des de Veu Pròpia entenen que integració cultural és saber que la nostra llengua abasta diferents estats, aprendre les comarques de tots els Països Catalans, els nostres costums, el tió, les jotes, les falles, els castellers... conèixer i entendre la diversitat lingüística del català, i com no, aprendre a conèixer els nostres nous conciutadans arribats de tot arreu.

Es per tot això que des de Veu Pròpia demanem que es boicotegi el Trivial fins que rectifiquin! No volem una edició bilingüe, perquè és beneir una nova agressió lingüística! No volem una edició regionalista, perquè significa acceptar l'esquarterament de la nostra cultura! I més enllà de no comprar-lo també us demanem que feu arribar una petició especial a les cases de joguines i llibreries del país que promoguin la devolució d'aquest producte reclamant la seva revisió, d'acord als cànons acceptats dins del 'marc cultural i lingüístic català'. Si tots actuem com toca, l'èxit d'aquesta acció esta garantit.