Entrevista a Enric Larreula

Enric Larreula, sociolingüista
Els nous parlants, una peça clau per al futur de la llengua

Enric Larreula va néixer a Barcelona el 1941. És professor de la Facultat de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha publicat molts llibres de narrativa infantil, juvenil i per a adults, i la seva obra s'ha traduït a onze idiomes. És autor de l'assaig Dolor de llengua (Tres i Quatre,2002)

Veu Pròpia Enric, ¿quina valoració fas de la política lingüística des del final de la dictadura?
Enric Larreula A la vista dels resultats constatables al carrer, cal deduir que la política lingüística que s’ha dut a terme no ha servit gaire per assegurar la supervivència social de la llengua històrica del país.

VP ¿S'ha tingut prou en compte el punt de vista dels nous parlants potencials
EL Redreçar una situació de substitució lingüística en un país sense capacitat política per dur-la a terme sense que ningú la discuteixi és una cosa molt complicada i de resultats incerts, perquè pot topar amb interessos contraposats atiats tant des de dintre com des de fora del país. En el nostre cas concret, el primer obstacle que trobem perquè l’ús de la llengua catalana es normalitzi espontàniament al carrer en les converses interpersonals és la gran quantitat de persones que van venir de fora, i/o els seus descendents, que han continuat mantenint la llengua castellana com a llengua de comunicació normal amb tothom, i inconscientment, o no, coaccionen les persones de llengua primera catalana -ja prou fragilitzades per les imposicions estatals seculars- al canvi de llengua. Per això qualsevol política de normalització lingüística que es vulgui dur a terme amb un mínim de garanties ha de tenir molt present aquest col.lectiu de llengua primera castellana ja majoritari al país, per aconseguir engrescar-lo en el coneixment i l’ús tranquil i plaent de la llengua catalana. I per què no?, per fer-lo reflexionar al voltant de la solidaritat que es mereix el poble catalanoparlant, històricament tan maltractat a causa de la seva llengua.

VP ¿Què necessita més la llengua: lleis o parlants?
EL En els països normals no cal que hi hagi cap llei per protegir la seva llengua, senzillament, es fa tot en aquella llengua i ningú no ho discuteix. En canvi, en el nostre cas on la voluntat d’absorció dels dos estats ens ha dut a una situació de substitució lingüística en tota regla, crec que unes lleis de protecció de la llengua catalana són indispensables. Ara bé, no en farem res de les lleis si no hi ha polítics disposats a fer-les complir i molts parlants potencials disposats a complir-les. Si no, la llei per si sola encara pot tenir un efecte revulsiu que empitjori la situació ja tan delicada. Per tant, prèviament o simultàniament a la promulgació de la llei cal treballar la societat de manera que senti la necessitat de salvar aquest tret característic i únic d’aquest territori.Pel que fa a les lleis de normalització lingüística de cara a les noves generacions s’ha treballat molt l’escola, els exàmens i l’ortografia, és a dir, tot allò que representa estudi i esforç, però els cinemes continuen passant totes les pel.lícules en llengua castellana i a les sales de festa es continuen programant les cançons en castellà o anglès. I així ens va.


VP ¿El futur del català requereix la independència de Catalunya?
EL És evident és que ni Catalunya ni cap altre país del món, no podrà salvar la seva llengua si viu a cavall de dos estats que l'odien. Si amb la independència política s'aconseguiria salvar-la o no, dependria de la combinació entre la voluntat de legislar a favor de la llengua per part dels polítics i la voluntat de la majoria de la població de fer-se seva aquesta llengua i utilitzar-la.

VP ¿La nova immigració ens ha situat en un moment crucial per al futur de la llengua?
EL Ens trobem en el moment més crucial per al futur de la llengua catalana que hem viscut mai. Hem de pensar que aquesta, diguem-ne, segona immigració tan hetereogènia i abundant arriba quan d’una forma majoritària la, dita, primera immigració espanyola i la seva descendència ja han castellanitzat, i continuen castellanitzant d’una manera general les principals poblacions del país i sobretot els ambients juvenils. Per tant, per a una persona que vingui de fora cada cop li pot ser més difícil barrejar-se en ambients catalanoparlants que no canviïn de llengua fàcilment i així li facin veure la conveniència de la integració lingüística.

VP ¿Quina política caldria fer per garantir la integració lingüística de la immigració recent?
EL Fer tots els possibles perquè les persones que han hagut de marxar dels seus països fugint d’alguna cosa que no podien o no volien suportar trobin entre nosaltres aquells elements necessaris per poder portar una vida digna tal com la somiaven. Si se senten ben acollits, socialment protegits, respectats i estimats, serà més fàcil que es creï en ells un corrent de simpatia cap a nosaltres que els predisposi a voler pertànyer també a la nostra tribu, i, per tant, a la nostra tribu lingüística. Però perquè això succeeixi cal una condició prèvia i absolutament indispensable: cal acollir-los i estimar-los en català.


VP ¿La població catalanoparlant té prou nivell de consciència lingüística?
EL No, en absolut. No hem d’oblidar que es tracta d’una societat lingüísticament molt maltractada per la història, i que això l’ha convertida en un grup majoritàriamet insegur en l’ús de la seva llengua en el seu propi territori, sempre desconfiant dels interlocutors que d’entrada no parlin en català: si l’entendran prou bé, si s’ho prendran prou bé... i sempre disposat al canvi de llengua per no complicar-se la vida. Estic convençut que justament aquest comportament majoritari acomplexat i acovardit de la societat de llengua primera catalana és l’obstacle més gran que hi ha actualment per estimular l’aprenentatge de la llengua entre aquelles persones que encara no la parlen.

VP Per acabar, ¿quin paper poden jugar els nous catalanoparlants en el futur de la llengua?
EL No fa ni un mes, en una conferència que estava fent sobre aquests temes, una persona del públic em va preguntar què opinava de Veu Pròpia, vaig respondre que considerava que de cara a la normalització de la llengua catalana la creació d’aquest grup podria ser el fet més important ocorregut en aquest país en els darrers mil anys. Potser ni vosaltres mateixos no en sou prou conscients, però estic convençut que podríeu ser la peça clau i fonamental que ens permetés mirar el futur de la llengua catalana amb esperança. No hi ha altre camí: o els descendents de les persones que van venir de fora es fan seva la llengua catalana i la utilitzen amb normalitat o aquesta llengua desapareixerà. A més, vosaltres podeu saber millor que ningú què porta una persona de llengua familiar castellana a adoptar la llengua catalana com a llengua pròpia, o no, i quins són els mecanismes que provoquen el rebuig de la llengua catalana per part del jovent actual, i com modificar-los. Per altra banda, i això és molt important, només vosaltres podeu desactivar el discurs progressistopaternalista d’aquelles persones que en nom de la tolerància i altres suposades bondats proposen la insolidaritat amb el grup catalanoparlant i la no integració lingüística. Si la societat catalana fos conscient d’aquestes coses us hauria de retre un homenatge públic d’agraïment i solidaritat.