Entrevista a Rafael Delgado

Rafael Delgado, activista cultural

Treballant a Nou Barris per la llengau del país

Rafael Delgado. Va néixer a Linares(Jaén) el 1939,l i va arribar a Catalunya el 1953.Treballa a Òmnium Cultural, i és president del Centre Cultural Els Propis, l’entitat cultural més important de Nou Barris (Barcelona). També és fundador i president de la Fundació ProCat, que té com a objectiu la difusió de la llengua i la cultura catalanes al mateix àmbit geogràfic.

VP: Dius que ets de Linares, no? Com és que vas venir a Catalunya?
RD: Pràcticament tota la família de la meva mare ja era aquí, i de la nostra família els únics que quedàvem a Linares érem nosaltres. El meu pare no veia possibilitats de futur al poble, ja que érem quatre germans. Així doncs, vam venir cap aquí. Al principi, com tota la gent que vam arribar per aquell temps, les vam passar magres. Aquest mes d'agost farà 50 anys que sóc a Catalunya; vaig arribar aquí amb catorze, era el més gran de quatre germans. La família que era aquí va arrossegar els que quedàvem allà…

VP: El canvi que vas experimentar devia ser força notable, no?
RD: Doncs imagina’t: vaig passar d’una escola on estudiava a haver d’emigrar i treballar. Encara que guanyava una misèria es necessitaven aquells calés a casa.

VP: A més també per la societat... suposo que en aquella època devien ser diferents [Andalusia i Catalunya]
RD: Nosaltres ens ho vam passar malament. No és que fóssim un cas especial, ni de bon tros, ja que tothom que va emigrar s’ho va passar malament. Però la meva família potser potser s’ho va passar una mica pitjor que la mitjana. Vivíem a Sants, on el meu pare tenia feina i nosaltres teníem casa, però de cop i volta el meu pare es va quedar sense feina i nosaltres sense casa, i vam anar a parar a una barraca al Somorrostro. A partir d’aquí ja et pots imaginar tot el que va venir... El Somorrostro era un barri de barraques on ara hi ha el passeig Marítim. La primera barraca que vam tenir ens la va tirar el mar. Havíem de treballar tota la setmana per guanyar pel ciment i els totxos per fer-nos una altra barraca durant el cap de setmana. No és cap originalitat, sinó que, malauradament, molta més gent va estar en aquella situació. L’únic que teníem garantit era feina; de feina n’hi havia tanta com volguessis. El tema de l’habitatge, del qual ara es parla tant, en aquell moment també era terrible.

VP: I pel que fa a la rebuda de la gent d'aquí, els catalans de tota la vida, va ser una rebuda bona...?
RD: En aquell temps la convivència va ser... Bé, jo treballava en una impremta i feia d’aprenent i la majoria, que eren catalans, tenien la visió que la gent que venia de fora, sobretot els andalusos, eren ganduls. D’alguna manera, jo era un nano mimat; vaig caure molt bé perquè deien que no semblava andalús ja que feia la feina ben feta i ràpidament. En certa manera pensaven que era quelcom extraordinari. Després tothom es va anar adonant que el tòpic de l’andalús gandul no era veritat, perquè treballàvem durant tota la setmana i després ens fèiem la nostra pròpia casa, totxo a totxo. Però va arribar tanta gent que va ser com una mena d’ocupació, i és clar, això va comportar una mica de fricció. Els catalans també s'havien de defensar, perquè molta gent de la que veníem de fora semblava que volien imposar la nostra cultura, que portàvem de fora, per sobre de la d'aquí. D’aquí venia allò de «hábleme usted en cristiano», que deien els uns, o «xarnego», que deien els altres. Això al metro, i a tot arreu, era molt comú, però era conseqüència d’aquesta riuada humana que va arribar; i d’altra banda, entre els nouvinguts no tothom entenia que havien arribat a una altra cultura, es pensaven que allò era el mateix que el seu lloc d’origen. Segons a quins ambients es creaven uns certs conflictes que no anaven més enllà d’una discussió o d’un «vagi-se’n a fer punyetes», «usted es un charnego» o «no me ladre».

VP: Quines coincidències o diferències creus que hi ha entre aquella immigració i l’actual?
RD: En primer, lloc la situació no és la mateixa, ni de bon tros. Abans la feina era abundant i podies triar i canviar de manera ràpida. Actualment, això és impensable. Els que veníem aquí pensàvem que hi trobaríem un futur, que inicialment era una situació transitòria i que algun dia tindríem un piset. La diferència entre el lloc d’on veníem i aquí és que aquí almenys hi vèiem una sortida. Respecte la gent d'ara hi ha dos problemes fonamentals: un és que continuava havent-hi el problema de l'habitatge, però no només per a la gent de fora, sinó també per a la gent d'aquí; l'altre problema és la feina, ja que avui dia és guanya millor la vida, però s'ha perdut allò que a una feina, si t'hi trobaves bé, era per a tota la vida, semblava que era una assegurança per a tota la vida.

VP: la precarietat laboral vols dir...
RD: exacte, aquesta és la diferència que veig ara. Potser els que vénen de fora, si són sud-americans encara, ja que parlen també castellà, però per a la resta encara ho tenen més difícil ja que vénen a una terra on a més de totes aquestes complicacions [feina, habitatge, etc.] es troben amb la dificultat de la llengua.

VP: Com vas aprendre català?
RD: El vaig aprendre a la feina, amb la relació normal del dia a dia. L’entenia perfectament i de vegades el xampurrejava, però no el parlava. No veia la necessitat de fer-ho, ja que ningú t’ho exigia. Crec que l’excessiva cortesia cap als nouvinguts va ser un error dels catalans, pensaven que si no parlaves català no passava res, que fet i fet ja ens enteníem en castellà. Quan vaig ser pare vaig comprendre que això no podia seguir, i em vaig involucrar en associacions de pares. Considerava que si els meus fills havien de ser catalans amb totes les conseqüències, ho havien de ser amb tots els drets, inclòs el d’aprendre i parlar la llengua d’aquí. Fa uns 30 anys, quan Franco encara era viu, vaig lluitar des de l’associació del barri perquè a l’escola dels meus fills s’ensenyés català. No va ser gens fàcil, però. En una de les assemblees que vam fer va irrompre la policia i va desfer-la. Peròal final vam aconseguir que en una de les anomenades escuelas nacionales de Nou Barris es fessin classes de català. Va ser un gran orgull per a tota la gent que hi vam participar.

VP: I la reacció de la gent davant del teu català i el teu compromís amb la llengua?
RD: Quan vaig entrar de president a Els Propis, alguns companys d’altres entitats em miraven com si fos un traïdor, i em deien «tu eres un renegao». Afortunadament, això ara ja no passa. El que continua passant, i em molesta, és que la gent canvia d’idioma quan veu que el teu accent no és prou català.

VP: Com veus la situació actual de la llengua?
RD: Hi ha gent que és molt pessimista, perquè cada vegada hi ha més atacs contra el català per part del govern espanyol. Però hi ha una cosa molt significativa: quan molts pares van a buscar els seus fills a la sortida de l’escola els parlen en català mentre que entre parlen en castellà. Això abans era impensable, ja que els pares ni tan sols sabien parlar català. El coneixement de l’idioma cada vegada està més estès, però cal seguir treballant per estendre’n l’ús. Jo no sóc gaire pessimista, però cal conscienciar a la gent una mica més.

VP: Explica’ns la feina de “Els Propis”.
RD: Els Propis porta 77 anys a Nou Barris, però en els seus orígens era molt diferent. Abans es deia «Associació de Propietaris de Vivendes dels afores del Palomar» i va ser un antecedent del que després serien les associacions de veïns. Quan van sorgir les associacions de veïns pròpiament dites, Els Propis es va convertir en una mena de centre cultural on es van acollir l’agrupació sardanista, una coral, una penya d’escacs, que encara hi són. Una de les juntes que va presidir l’entitat va decidir que hi entrés algú que no estigués involucrat en cap d’aquestes associacions, i va ser quan em van cridar. Inicialment no em va agradar el funcionament de l’entitat i va ser per això que vam decidir fer les nostres pròpies activitats, obertes al districte i als barris. Quan hi vaig arribar, érem 38 socis i ara en som més de 600. Hem esdevingut un punt de referència a Nou Barris. Una de les característiques d’Els Propis és que, sense ser un «centre català», defensa la cultura i la llengua del país. A més, ha estat sempre un punt d’acollida per a totes les associacions del barri que han volgut realitzar-hi activitats diverses, com ara la que organitza els cursos de català per a immigrants.

VP: Per acabar, què et sembla “Veu Pròpia”?
RD: Feia molta falta; hi ha molta gent que treballa per la llengua, però mai no havia sorgit cap entitat que ho fes des del vessant de la gent que som d’origen castellanoparlant i que volem defensar el català, sense deixar de ser el que som. Això que li atorga un major valor.