Entrevista a Saoka Kingolo

Saoka Kingolo, sindicalista d’origen africà
“Integració vol dir respecte mutu”

Saoka Kingolo va néixer a la República De­mo­crà­tica del Congo, i va arribar a Ca­talunya el 1988. Treballa a la UGT de Catalunya, i és col·laborador del programa «La Ventana», de Ràdio Barcelona (Cadena SER).

Veu Pròpia Saoka, explica’ns quins motius et van dur a deixar el teu país i immigrar a Eu­ro­pa.
Saoka Kingolo Bé, quan vaig prendre la decisió de viure aquí, ja hi era; no vaig decidir sortir del Congo per venir aquí. Jo sempre dic que va ser per raons econòmiques i pseudo­po­lí­tiques. La meva si­tua­ció era difícil perquè estava ficat en movi­ments pro­testataris contra el govern; no he estat mai perseguit personal­ment, però corria un risc força greu. La meva germana va ajudar-me a fer els tràmits per sor­tir del Congo. Havia d’anar a París, on tinc un ger­mà. Vaig entrar per Portugal i vaig passar per Barcelona; estava arruïnat i no tenia visat per passar la frontera. Vaig decidir no aven­tu­rar-me més i quedar-me un temps a Barcelo­na, que no està gens malament. I aquí estic.

VP Llavors et trobes amb la realitat cultural de Catalunya; potser tu no sabies res de la cul­tu­ra original del país. Com vas reaccionar? I qui­na reacció van tenir els altres?
SK Jo venia amb una identitat cultural forma­da per moltes cultures, i tenia les imatges d’Occi­dent que et fan arribar la televisió, els llibres, l’es­cola. Qualsevol jove del Congo té una idea força clara de Bèlgica, de França. Aquest bagatge el vaig contrastar amb la realitat que em vaig tro­bar a Barcelona. Em van sorprendre moltes co­ses, des de la manera de relacionar-se de la gent, fins a aspectes negatius com veure gent pun­xant-se pels carrers al casc antic. Però també coses po­sitives, com l’arquitectura de la ciutat, que em va deixar fascinat. Mai havia vist res igual. Pel que fa a la reacció de la gent, no em queixaria gens ni mica de la rebuda de la po­blació; però el tracte per part de l’administra­ció va ser nefast. La legislació ha creat persones de segona i tercera categoria, i la policia, almenys quan jo vaig arribar, t’aturava pel carrer de qualsevol manera. La gent veu aquestes imatges i se les queda a l’inconscient; a fi de comptes això és el que preval. I és clar, davant d’un desconegut hi ha dues actituds possibles: vo­ler-lo conèixer o no refiar-se’n. És la història típi­ca que ens ha passat a molts: vas pel carrer i et creues amb una senyora ben vestida, que quan et veu travessa a l’altra banda del carrer. Però aquestes actituds, en realitat, sorgeixen d’unes imatges alimentades per la legislació i el tracte de la policia.

VP Això deu afectar la integració, no?
SK El concepte d’integració no m’agra­da: pressuposa que t’in­cor­pores a una so­cietat homo­gènia, i això no és així, perquè les identi­tats són com­ple­xes. Però sí, aques­tes imat­ges i actituds no afavo­rei­xen la inte­gra­ció, perquè algú que s’ha es­ta­blert aquí ja està valorant la socie­tat que hi ha trobat. Si aquesta socie­tat no l’accep­ta, la reacció pot ser de refu­giar-se en la identitat pròpia d’origen. So­bre­tot, cal parlar d’integració jurídica i d’un respecte mutu entre la gent d’aquí i els que arriben de fora: un res­pec­te a la diferència.

VP Quin paper juga la llengua en aquest respecte a la diferència?
SK La llengua és un valor cultural de primera magnitud. Quan una persona ar­riba ja té una identitat formada de valors culturals; i si aquesta persona vol establir-se en aquesta societat, haurà de comuni­car-se amb la gent i parlar la llengua del país. Però no tenim per què relacionar els problemes de la llengua amb la immigra­ció. Si jo arribo aquí i veig que es parla ca­talà, doncs m’interessarà parlar català. Una persona acabada d’arribar s’interessa­rà espontàniament per la llengua i la parla­rà, i a més intentarà compartir la seva prò­pia llengua com a valor afegit a la societat.

VP Què penses de la situació de bilin­güisme que es viu a Catalunya?
SK Qualsevol societat té la seva idiosin­cràsia i ha de tenir mecanismes per desen­volupar els seus valors. Si una societat op­ta per una llengua determinada, la gent té dret a desenvolupar aquesta llengua. El castellà és la llengua de l’Estat i això com­porta unes obligacions legals que cal com­plir; però la societat catalana conside­ra majoritàriament que la llengua prò­pia és el català, i té dret a desenvolupar-lo. Des­envolupar el català vol dir fomentar-ne l’ús. Aquí tothom té oportunitats de sobres d’aprendre el castellà, però a Cata­lunya l’interès nacional passa per fomen­tar el ca­talà, que és un valor propi d’aquí. Això no vol dir defensar una identitat homogè­nia. Jo estic en contra de teories com les de Samir Naïr, que diu que cada cultura ha de tenir un nucli dur intocable. Per a mi qualsevol aspecte d’una cultura ha d’estar en evolució permanent. Si ens es­tanquem en defensar el català davant d’al­tres llengües i no pensem a desen­vo­lu­par-lo, acabarà com el llatí. Cal posar-lo en un terreny on pugui competir i con­viure amb les altres llengües.

VP Com veus la campanya de la Gene­ralitat perquè la gent parli en català amb els immigrants? I la política lingüís­tica?
SK Jo sempre estaré d’acord amb un foment dinàmic del català. L’administra­ció ha de fer un «màrqueting social» de la llengua, vull dir saber «vendre» allò que tenim, fer «ofer­tes» interessants a perso­nes que podem anar guanyant com a aliats en la lluita per fomentar l’ús del català. Ara bé, hem d’anar amb cura amb fer programes específics adreçats als immi­grants, ja que poden ser contraprodu­ents. En la política lingüística cal arribar a un punt d’equilibri entre programes glo­bals destinats a tota la població i actua­cions es­pecífiques que responguin a neces­sitats concretes i comunes a determi­nats grups. Per exemple, a l’hora d’apren­dre català les necessitats d’un xinès i d’un argentí són di­ferents. Trobo que fins ara no hi ha ha­gut prou sensibilitat en aquest respecte. A les associacions d’immigrants ens han bombardejat durant anys amb material i propostes de cursos que no ens servien de res, perquè les administracions no es plan­tejaven les necessitats dels nostres col·lec­tius. Els mecanismes són primordials per­què els missatges arribin. En l’últim any, però, hem notat una millora substan­cial.

VP I tu com vius les respostes dels catalanoparlants quan els parles en català?
SK Hi ha de tot. Conec molta gent que es nega a par­lar-me en castellà perquè sap que parlo el ca­ta­là. Aquesta actitud em sembla correcta.