En nom de la llibertat i la igualtat

Per José Miguel Cuesta Gómez (Veu Pròpia). Article publicat al setmanari digital El Demà

Reflexionant sobre quin tema escriure un article per aquest setmanari mentre dinava veient les notícies pel canal 3/24, de sobte em vaig trobar amb una roda de premsa de la portaveu del PP al Congrés dels Diputats, Soraya Sáenz de Santamaria. Entre els temes que va treure, un em va cridar l'atenció especialment, per que la cantarella de la cançó em sonava: presentar una “proposició no de llei” per garantir als pares que puguin escollir la llengua en que s'escolaritzaran els seus fills fins als vuit anys. Corregeixo: per garantir aquest dret als pares que vulguin educar als seus fills en castellà a qualsevol indret de l'Estat espanyol, per que la resta, pobres, no tindrem aquests privilegis. I tot això en nom de la “llibertat dels pares” i de la “igualtat dels ciutadans”.

Deixant de bada de que no deixa de ser curiós que des de la dreta s’apropiïn de conceptes que no han defensat històricament mai per al conjunt de la població (ans al contrari) com són els de la “llibertat” i la “igualtat” (altres suposadament d'esquerres tampoc han predicat amb l'exemple amb aquests valors, tot s'ha de dir), no deixa de sobtar-me com en nom d'aquesta llibertat i igualtat es volen presentar lleis que justament consoliden el contrari: privilegis i desigualtats.

Sobre “la llibertat per escollir la llengua d'educació dels fills i filles”, caldria fer unes reflexions prèvies. Normalment les persones ens creiem que prenem les decisions “lliurement”, sense cap condicionament extern. Però la realitat és que estem molt condicionats per l'entorn on desenvolupem la nostra existència. Fets històrics, culturals, socials, polítics influencien molt en les nostres decisions encara que no en siguem conscients...i això també pot arribar a l'àmbit de la llengua que “decidim” fer servir. Ja vam parlar en l'anterior article com certs “bilingüismes” presentats com a naturals no ho eren pas així que no m'estendré més amb el tema.

Què ha de ser prioritari, els drets dels pares/mares o els drets dels infants? En molts casos es prima el dret de les criatures. L’educació, per exemple, és obligatòria i ningú pregunta als pares i mares si volen que els seus fills i filles la rebin, per exemple, (tot i que hi ha sectors de la població que pel seu nivell econòmic tenen més opcions per triar les escoles on es farà això). Els nens i nenes que s’eduquen en català tot i tenir una altra llengua materna tenen molt a guanyar i res a perdre. I en el cas dels fills i filles de castellanoparlants la situació legal i sociolingüística actual garanteix el seu aprenentatge del castellà. Per què hi ha aquesta obsessió per defensar l’educació en castellà?

Però el súmmum del cinisme es presentar una proposta de llei que vol consolidar privilegis i desigualtats com una garantia de la llibertat i la igualtat. Seran només els castellanoparlants els que es veuran privilegiats per aquesta mesura a tot el territori de l'Estat espanyol, ja que la resta de progenitors no tindran el dret a educar els seus fills en la seva llengua materna fora del territori on el català, el basc i el gallec siguin cooficial (el llenguatge no és neutre). I dels nouvinguts i nouvingudes que tinguin altres llengües, ja ni parlar-ne. Aquesta llei vindria a reforçar una realitat ja existent jurídicament: que hi ha uns ciutadans “de primera” i uns altres “de segona” en funció de la llengua que es fa servir.

Ens coneixem les seves argumentacions. El primer: “que el castellà és la llengua comuna de tots”. Fals, en tot cas es la llengua que s'ha obligat històricament i s'obliga a tots els habitants de l'Estat espanyol a conèixer i recordo, que dir això no significa estar en contra de la llengua castellana. La meva llengua materna per exemple és aquesta i la faig servir usualment amb la meva família (però el fet de que fos aquesta i no el gallec la llengua familiar, quan aquesta era la llengua materna de la meva mare, segurament no és un fet casual ni producte d'una “lliure elecció”). El segon: “que és l'única llengua oficial en el conjunt de l'Estat i la única que tots tenen l'obligació de conèixer”. Cert. La legalitat és la que és però que una norma sigui legal no vol dir que sigui justa.

No fa tants anys a l'Estat espanyol una dona casada, legalment, tenia un estatus similar al d'un menor d'edat. No podia obrir un compte corrent, demanar un crèdit, tenir la custòdia dels fills i filles, etc. sense el consentiment del seu marit i tenia vetada “per llei” certes professions. Que hauríem dit si aquesta llei ens l'haguessin presentat com la garantia de la llibertat i la igualtat de les persones? Diríem que és una llei justa i equitativa? I que ningú pensi que això era patrimoni de la dictadura, ja que posteriorment s’han aplicat lleis que molts consideraven injustes (com va ser, per exemple, la del servei militar obligatori, avui ja abolit) o que clarament vulneren la suposada igualtat de tothom davant la llei (l’actual cap de l’Estat, per llei, és una figura inviolable i “no subjecta a responsabilitat”, i es un càrrec que no es tria, s’hereta).

Sáenz de Santamaria també proposa que en els casos dels trasllats temporals no s'ensenyi la llengua cooficial ni es demani el seu coneixement. Ara bé, pobre d'aquell infeliç que se li acudís residir temporalment a l'Estat espanyol i demani que no se li exigeixi el coneixement del castellà per treballar ni que s'ensenyi la llengua castellana als seus fills i filles. I tot això en nom d'un “bilingüisme equilibrat, harmònic i cordial”. Quines penques!!