No poques vegades he sentit dir que la “culpa” de la difícil situació que pateix la llengua catalana als Països Catalans la té la “immigració massiva” que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX i també la de començaments del segle XXI. Són, al meu parer, unes afirmacions errònies i que es solen fer sense analitzar el context sociopolític en què es van donar, alhora que s’obvia el fet històric que en altres èpoques van existir altres fenòmens migratoris que no es solen relacionar amb un retrocés del català.
En efecte. El nostre territori ha sigut en moltes ocasions un “lloc de pas” de molts grups humans, tot i que, segurament, durant grans períodes hi hagi hagut un substrat de població estable que ha tingut processos d'aculturació diversos. Però parlant de fenòmens migratoris relativament recents, hi ha un cas que ens serveix d'exemple de com un fenomen migratori no ha de representar, per si mateix, un “perill” per la llengua autòctona. Ens referim al cas de la immigració occitana a Catalunya de finals del segle XVI i principis del segle XVII.
Aquesta migració, ocasionada en gran part per la situació en que es trobava el “Regne de França” d'aleshores (amb uns violents conflictes socials i religiosos), va arribar a representar en moltes viles més del cinquanta per cent de la població. Ara bé, aquests nouvinguts i nouvingudes van adoptar i fer seu el català amb normalitat, malgrat que en aquella època la majoria de la població era analfabeta i evidentment no existien sistemes d'ensenyament públics.
Però aquesta població es va trobar un entorn on el català era la llengua comuna habitual, la llengua del dia a dia, la llengua del poble i, per tant, el procés natural va ser la seva adopció. El castellà, mal que els pesi als defensors del bilingüisme, ni era oficial ni era parlat ni conegut per la immensa majoria de la població dels Països Catalans. Només una petita elit en tenia coneixement perquè era la llengua del poder de la Monarquia Hispànica.
Per tant, no és la immigració en sí mateixa, sinó les condicions en què aquesta es dóna i la voluntat d'integració del país receptor i dels nouvinguts i nouvingudes, els factors principals que poden fer que un fenomen migratori pugui ajudar o perjudicar una o una altra llengua concreta. Sense oblidar que molt important és el context polític i el paper que adopta la mateixa població autòctona davant una imposició lingüística concreta, tant les classes populars com les anomenades elits.
La immigració que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX, per tant, no és, en sí mateixa, culpable de res. Sí que ho és el context polític i social en què aquesta es va donar: un règim polític hostil a la llengua catalana i fortament classista que va fomentar l'aïllament de la població nouvinguda en “guetos” sense els serveis elementals més bàsics i amb limitats contactes amb la població autòctona. Un règim polític, el franquisme, on la majoria de les elits, la gran burgesia dels Països Catalans (és a dir, persones nascudes al país) van participar gustosament, renunciant a l'ús públic de la seva llengua materna, i per als quals les i els immigrants no eren res més que mà d'obra barata per explotar als seus negocis i indústries.
Amb aquests condicionaments sociopolítics, l'increïble hagués sigut que la majoria de la població nouvinguda hagués adoptat el català com a llengua pròpia, quan en el seu entorn la llengua comuna no era aquesta, sinó generalment el castellà. I el mateix fet es reprodueix, en part i amb altres característiques, amb la immigració del segle XXI, sobretot en l'Àrea Metropolitana de Barcelona, però també en zones rurals del Principat (que no havien viscut tant la immigració de mitjans del segle XX.), al País Valencià i a les Illes.
La immigració per se no ha de ser un fet perjudicial pel català. És el context sociopolític on es desenvolupi aquesta el que condicionarà que el fet migratori ajudi a la recuperació del català o, pel contrari, a la supremacia del castellà o el francès. L'actitud que adoptin tant els poders polítics com el gruix de la població autòctona respecte a la fidelitat o no a la llengua pròpia i respecte a la voluntat d'integració dels nouvinguts i nouvingudes serà determinant.
Per finalitzar, vull recordar que hi ha territoris que no han rebut volums d'immigració importants amb la llengua autòctona també amenaçada. Com a fill de gallega em dol, per exemple, com part de la població d'aquell país ha renunciat a l'ús de la seva llengua sobretot en les zones urbanes, trobant-se el gallec en una situació potser fins i tot pitjor que el català. Les causes no tenen res a veure amb la immigració. En són unes altres.
José Miguel Cuesta.
En efecte. El nostre territori ha sigut en moltes ocasions un “lloc de pas” de molts grups humans, tot i que, segurament, durant grans períodes hi hagi hagut un substrat de població estable que ha tingut processos d'aculturació diversos. Però parlant de fenòmens migratoris relativament recents, hi ha un cas que ens serveix d'exemple de com un fenomen migratori no ha de representar, per si mateix, un “perill” per la llengua autòctona. Ens referim al cas de la immigració occitana a Catalunya de finals del segle XVI i principis del segle XVII.
Aquesta migració, ocasionada en gran part per la situació en que es trobava el “Regne de França” d'aleshores (amb uns violents conflictes socials i religiosos), va arribar a representar en moltes viles més del cinquanta per cent de la població. Ara bé, aquests nouvinguts i nouvingudes van adoptar i fer seu el català amb normalitat, malgrat que en aquella època la majoria de la població era analfabeta i evidentment no existien sistemes d'ensenyament públics.
Però aquesta població es va trobar un entorn on el català era la llengua comuna habitual, la llengua del dia a dia, la llengua del poble i, per tant, el procés natural va ser la seva adopció. El castellà, mal que els pesi als defensors del bilingüisme, ni era oficial ni era parlat ni conegut per la immensa majoria de la població dels Països Catalans. Només una petita elit en tenia coneixement perquè era la llengua del poder de la Monarquia Hispànica.
Per tant, no és la immigració en sí mateixa, sinó les condicions en què aquesta es dóna i la voluntat d'integració del país receptor i dels nouvinguts i nouvingudes, els factors principals que poden fer que un fenomen migratori pugui ajudar o perjudicar una o una altra llengua concreta. Sense oblidar que molt important és el context polític i el paper que adopta la mateixa població autòctona davant una imposició lingüística concreta, tant les classes populars com les anomenades elits.
La immigració que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX, per tant, no és, en sí mateixa, culpable de res. Sí que ho és el context polític i social en què aquesta es va donar: un règim polític hostil a la llengua catalana i fortament classista que va fomentar l'aïllament de la població nouvinguda en “guetos” sense els serveis elementals més bàsics i amb limitats contactes amb la població autòctona. Un règim polític, el franquisme, on la majoria de les elits, la gran burgesia dels Països Catalans (és a dir, persones nascudes al país) van participar gustosament, renunciant a l'ús públic de la seva llengua materna, i per als quals les i els immigrants no eren res més que mà d'obra barata per explotar als seus negocis i indústries.
Amb aquests condicionaments sociopolítics, l'increïble hagués sigut que la majoria de la població nouvinguda hagués adoptat el català com a llengua pròpia, quan en el seu entorn la llengua comuna no era aquesta, sinó generalment el castellà. I el mateix fet es reprodueix, en part i amb altres característiques, amb la immigració del segle XXI, sobretot en l'Àrea Metropolitana de Barcelona, però també en zones rurals del Principat (que no havien viscut tant la immigració de mitjans del segle XX.), al País Valencià i a les Illes.
La immigració per se no ha de ser un fet perjudicial pel català. És el context sociopolític on es desenvolupi aquesta el que condicionarà que el fet migratori ajudi a la recuperació del català o, pel contrari, a la supremacia del castellà o el francès. L'actitud que adoptin tant els poders polítics com el gruix de la població autòctona respecte a la fidelitat o no a la llengua pròpia i respecte a la voluntat d'integració dels nouvinguts i nouvingudes serà determinant.
Per finalitzar, vull recordar que hi ha territoris que no han rebut volums d'immigració importants amb la llengua autòctona també amenaçada. Com a fill de gallega em dol, per exemple, com part de la població d'aquell país ha renunciat a l'ús de la seva llengua sobretot en les zones urbanes, trobant-se el gallec en una situació potser fins i tot pitjor que el català. Les causes no tenen res a veure amb la immigració. En són unes altres.
José Miguel Cuesta.
.jpg)
