Hem de fer del català una necessitat


Amb el títol del present article resumeixo potser quina és l'única manera d'aconseguir que el català recuperi àmbits socials on està en una manifesta inferioritat. Pot semblar una obvietat o una redundància però, si observem la realitat lingüística dels Països Catalans, la frase recobra tot el seu sentit i intenció.

Anem a pams. La primera reflexió a què ens porta la frase és si, en l'actualitat, és necessari saber parlar català per viure als Països Catalans. La resposta no és senzilla malgrat el que puguin creure i pensar moltes persones ja que, per començar, la situació no és la mateixa en tots els territoris de parla catalana.

Hi ha llocs, com el Principat sobretot, on la llengua catalana si que ha aconseguit tenir un cert prestigi, si bé aquest a vegades ha actuat de manera contraproduent en contra seva, en el sentit que sectors importants de la població veuen el català com una llengua aliena o, fins i tot, pròpia de sectors benestants. A tall d'anècdota un exemple. Fa mesos buscava pis de lloguer i m'adreçava en català quan ho feia. Diverses persones van excloure determinats barris de l'oferta de pisos que m'oferien en suposar que tenia un “estatus superior” pel simple fet de parlar en català (irònic, ja que he viscut gran part de la meva vida en Llefià, actualment resideixo en La Pau i tinc família a Sant Roc, barris de Badalona que no són precisament el Mas Ram, l'equivalent badaloní de Sarrià o Pedralbes).

Però malgrat que al Principat saber parlar català sigui, a nivell general, percebut com un fet positiu i que “obre portes” (percepció no tan estesa als altres territoris de llengua catalana), resulta més que evident que hi ha amplis sectors de població que poden viure, si més no, sense la necessitat de parlar-lo. De seguida penso per exemple en el cas dels meus avis i pares. Els segons entenen el català però no tenen la necessitat de fer-lo servir (tampoc sabrien fer-ho). Si haguessin emigrat a Alemanya en comptes de Catalunya segurament haurien tingut la necessitat d'aprendre i parlar l'alemany.

Aquí, en canvi, el bilingüisme oficial imposat fa que no tinguin aquesta necessitat. La legislació existent, els poders econòmics i d'altres factors fan que parlar el català no sigui del tot necessari. Hi ha nombrosos àmbits de la vida diària i més a les grans concentracions metropolitanes, on la presència del castellà es més forta. Els mitjans de comunicació, el món laboral, el món de l'oci (del qual parlarem en un altre article) són majoritàriament fets en aquesta llengua. Al Principat el català ha aconseguit tenir un espai al món de l'ensenyament per la immersió lingüística, però a altres territoris dels Països Catalans com el País Valencià i les Illes no es dóna aquest cas. A la Catalunya Nord la situació encara és pitjor (l'única excepció en aquest àmbit són les escoles de “La Bressola”).

La situació pot ser greu perquè es pot arribar a la percepció que la llengua més útil per viure als Països Catalans no és el català, sinó el castellà. Si a tots els fets que hem mencionat anteriorment se sumen les encara avui existents agressions pel fet de parlar català (la darrera, una multa de 150 euros a una dona acusada de desacatament a l'autoritat... és a dir, a la Guàrdia Civil pel simple fet d'haver-se negat a parlar en castellà), quina llengua pot pensar un nouvingut o nouvinguda que és més útil per viure a Catalunya? Per què a vegades els hi exigim més a aquestes persones que a nosaltres mateixos o a persones que porten molts anys vivint als Països Catalans?

Hi ha, no obstant això, un fet positiu. A diferència de molts altres llocs, existeix també una voluntat integradora que fa que una persona nouvinguda que parli català pugui ser considerada, per sectors importants de la població, automàticament d'aquí. Però ja hem parlat en altres ocasions que les facilitats donades per aprendre i parlar el català no són sempre les òptimes. Si el català tingués un estatus legal similar al de l'alemany a Alemanya o al del castellà a l’Estat espanyol seria realment imprescindible el seu aprenentatge i el que és més important: el seu ús públic. Parlar català seria percebut realment com un fet “normal” i imprescindible per viure als Països Catalans i, per aquest simple fet, molta més gent el faria servir quotidianament. Per això, si volem que el català recuperi el terreny que ha perdut hem de fer del català una necessitat.


José Miguel Cuesta Gómez, membre de Veu Pròpia.