Adaptació, Assimilació i Integració


Integració. Què vol dir aquesta paraula? Se'n parla molt i molt sovint i més en l'actualitat, quan el fenomen migratori ha estat, durant els darrers anys, de molta actualitat. Aquest debat, a casa nostra, ha tingut, a més, el condicionant afegit que s'ha vinculat, i molt, amb la qüestió de la llengua. En no poques ocasions els termes del debat s'han centrat gairebé exclusivament en el fet de si els immigrants han d'aprendre el català i com ho han de fer. A vegades, com ja hem parlat en alguna ocasió, s'ha volgut culpabilitzar de la situació precària del català al col·lectiu immigrant, acusant-los de no voler-se “integrar”. Això és un error. Les responsabilitats de la situació del català són més polítiques que una altra cosa, però crec que cal aclarir uns quants conceptes, ja que el que s'entén per “integració” pot variar molt segons les persones i les ideologies.

I el debat, com en la majoria d'ocasions, no és nou. Ja es va donar quan es van produir les migracions de diferents territoris de l'Estat espanyol cap als Països Catalans. Es va parlar, i molt, sobretot al Principat, del tema de la integració dels immigrants andalusos, extremenys, castellans, etc. I al meu parer, crec que s'està repetint aquest debat amb uns altres protagonistes.

Perquè la integració, per mi, és quelcom més que l'adopció de la llengua del país. És un fet més complex on això, aprendre la llengua, és un punt cabdal, però no és l'únic. Una integració “completa” requereix, a més, que la persona nouvinguda s'insereixi en un teixit social on es relacioni amb la població autòctona. Tenir la garantia d'uns drets socials elementals, com pot ser el de l'habitatge, el treball, la igualtat d'oportunitats, la participació democràtica i d'altres que per la brevetat d'aquest escrit no puc enumerar ni aprofundir-hi. A més, una integració no podrà ser plena si no es reconeix que les persones nouvingudes tenen molt a aportar al conjunt de la societat. Per tant, es tractaria d'un procés que no és unidireccional on el nouvingut és un subjecte passiu, sinó que va en els dos sentits, on el subjecte rep, però també aporta.

Al meu parer, molta gent parla d'integració quan el que està pensant és en una “assimilació”. Pretenen que la persona nouvinguda s'adapti i assumeixi fil per randa els costums autòctons, llengua inclosa, però sense preocupar-se gaire més de si aquesta població pot inserir-se i fer les seves aportacions en el conjunt de la societat o queda aïllada en guetos, suburbis, en l'escala més baixa del món laboral o en l'economia submergida. En el fons hi ha una visió classista i eurocentrista, on no es contempla que la persona nouvinguda pot tenir molt a dir, perquè en el fons se l’està observant des d’una falsa posició de “superioritat”.

No podem oblidar que hi ha un altre condicionant molt important, que és definir a quin model de societat volem que s'integri aquesta nova població. I aquest model de societat està molt condicionat pel poder polític que l'articula o li dóna suport, tant a nivell social com a nivell cultural. Per exemple, el fet que el català no sigui actualment hegemònic ni al territori on històricament durant molts segles ha sigut la llengua autòctona, sinó que ho sigui el castellà, com a resultat del projecte polític de l'Estat espanyol (que potencia una llengua per sobre de les altres), ocasiona que la persona nouvinguda aprengui, en moltes ocasions, primer el castellà i no el català (o que no hagi de fer ni aquest esforç quan ja parlava castellà al seu lloc d'origen).

Així, per tots aquests fets, ens podem trobar que, tal com va passar en moltes ocasions amb la immigració provinent de la resta de l'Estat espanyol, es produeixi una “adaptació” o, si es vol, una “integració parcial”. Podem trobar que el gruix de la població nouvinguda desenvolupi unes certes xarxes de relació social, s'adapti als hàbits de vida urbans, hagi après o facin servir la llengua de comunicació i relació hegemònica (és a dir, el castellà) però encara visqui als barris més mancats de serveis, tingui les feines menys valorades i no faci servir el català de manera majoritària.

Per tant, quan fem servir la paraula “integració”, molta gent hauria de reflexionar que és el que realment està pensant. Per mi és molt més que una simple adaptació o assimilació. És més: una integració no seria del tot plena sense l'adopció del català per les persones nouvingudes, però tampoc ho seria només amb aquest fet. Una persona que parli català però que no tingui garantit els drets socials imprescindibles ni els recursos per participar activament en la gestió democràtica de la societat fent arribar les seves aportacions, tampoc hi estaria integrada. Reflexionem-hi.

José Miguel Cuesta Gómez.