Sopar de Nadal Intercultural al local "Els Propis" a Barcelona

Dijous 24 de desembre a les 19:30 h al local "Els Propis". Via Júlia, 201-203, Metro Línia 4 Via Júlia.

Dijous 24 de desembre, farem la nostra celebració nadalenca amb un sopar de germanor, compartint totes i tots, els plats cuinats i portats per cadascun/a de nosaltres. Els plats poden ser típics de la vostra terra, perquè així podrem tastar les diferents varietats culinàries que conviuen a "casa nostra". I, també farem "cagar el tió", un costum ben català, que volem compartir amb vosaltres.

Cal portar:

- Un plat cuinat, pensant que es tracta de compartir i que tots tinguem la possibilitat de degustar els plats que haurem portat.

- Beguda, calculeu la quantitat amb el mateix criteri.

- Alguna cosa per postres, si pot ser típica del vostre país millor.

- Disposarem d'un forn microones per escalfar els menjars que ho necessitin.

Al final de la vetllada, haurem de recollir entre tots i deixar el local ben net i polit, ja que l'endemà l'han de fer servir.

Inscripcions i informació al telèfon 933547225

Deixeu en el contestador el nom, el número de persones i un telèfon de contacte. Si no us diem res és que teniu la reserva i us esperem.

Preu: 3 € per persona (inclou els estris del menjar i el caga tió)

Durada aproximada:

Començarem a les 19:30 i finalitzarà sobre les 24 h, per si hi ha algun/a ventafocs en el grup (és broma!!). O per si algú vol anar a la missa del gall (no és broma!!).

Els menors han de venir acompanyats pels pares/mares o responsable/tutor.

Segona Matinal al Museu d'Història de Catalunya

El diumenge 13 de desembre anirem al Museu d'Història de Catalunya per segona vegada ja que la primera va tenir una gran acollida, però aquest cop, i a petició d'alguns dels participants, ens centrarem en uns temes concrets: la guerra civil, el franquisme i sobre algun aspecte de la immigració a Catalunya. La visita es farà amb guia.

LLOC I HORA DE SORTIDA:

A les 10 h davant del Museu (edifici Palau de Mar, al costat del Metro Barceloneta, Línia 4).
L'activitat durarà fins les 12 hores aproximadament.

INSCRIPCIONS:

Cal trucar al telèfon 691017652

Les places són limitades!!

Preu: 3 €

Pagaments: Al compte de la Caixa: 2100-3481-98-2200042753 indicant el vostre nom complet i el número de places que reserveu. Fins que no es faci el pagament la reserva de plaça no serà efectiva.

Els menors han de venir acompanyat pels pares i mares.

Visita Matinal al Museu d'Història de Catalunya

El diumenge 25 de d'Octubre visitarem el Museu d'Història de Catalunya.

Veu Pròpia del Barcelonès comença les seves activitats del curs 2009/2010 amb una visita guiada a aquest Museu per donar a conèixer de forma amena la Història sovint amagada del país que ens acull.


LLOC I HORA DE LA SORTIDA:

Quedarem a les 11 h davant del Museu, conegut també com a Palau de Mar, a la Plaça de Pau Vila núm. 3 de Barcelona, al costat de l'estació de Metro de la Barceloneta (Línia 4)

DURACIÓ APROXIMADA DE LA VISITA:

Aproximadament la visita al Museu durarà de 12 a 14 h. Serà guiada i gratuïta. Un cop acabada aquesta, els que vulguin la podran allargar amb un aperitiu o dinant a la Barceloneta, activitats que ja no organitza Veu Pròpia.

INSCRIPCIONS:

Per telèfon als núms. 93 354 72 25 i 686 418 312

Imprescindible reservar lloc. Les places són limitades !!


NOTA:

Agrairem que la persona que reservi plaça vingui a l'activitat. Ocuparà un lloc que segurament a un altre li hagués agradat ocupar.


LES SORTIDES ES FAN SOTA LA RESPONSABILITAT DE CADASCÚ.

ÉS OBLIGATORI SEGUIR AL GRUP MENTRE DURI L'ACTIVITAT.

Adaptació, Assimilació i Integració

Integració. Què vol dir aquesta paraula? Se'n parla molt i molt sovint i més en l'actualitat, quan el fenomen migratori ha estat, durant els darrers anys, de molta actualitat. Aquest debat, a casa nostra, ha tingut, a més, el condicionant afegit que s'ha vinculat, i molt, amb la qüestió de la llengua. En no poques ocasions els termes del debat s'han centrat gairebé exclusivament en el fet de si els immigrants han d'aprendre el català i com ho han de fer. A vegades, com ja hem parlat en alguna ocasió, s'ha volgut culpabilitzar de la situació precària del català al col·lectiu immigrant, acusant-los de no voler-se “integrar”. Això és un error. Les responsabilitats de la situació del català són més polítiques que una altra cosa, però crec que cal aclarir uns quants conceptes, ja que el que s'entén per “integració” pot variar molt segons les persones i les ideologies.

I el debat, com en la majoria d'ocasions, no és nou. Ja es va donar quan es van produir les migracions de diferents territoris de l'Estat espanyol cap als Països Catalans. Es va parlar, i molt, sobretot al Principat, del tema de la integració dels immigrants andalusos, extremenys, castellans, etc. I al meu parer, crec que s'està repetint aquest debat amb uns altres protagonistes.

Perquè la integració, per mi, és quelcom més que l'adopció de la llengua del país. És un fet més complex on això, aprendre la llengua, és un punt cabdal, però no és l'únic. Una integració “completa” requereix, a més, que la persona nouvinguda s'insereixi en un teixit social on es relacioni amb la població autòctona. Tenir la garantia d'uns drets socials elementals, com pot ser el de l'habitatge, el treball, la igualtat d'oportunitats, la participació democràtica i d'altres que per la brevetat d'aquest escrit no puc enumerar ni aprofundir-hi. A més, una integració no podrà ser plena si no es reconeix que les persones nouvingudes tenen molt a aportar al conjunt de la societat. Per tant, es tractaria d'un procés que no és unidireccional on el nouvingut és un subjecte passiu, sinó que va en els dos sentits, on el subjecte rep, però també aporta.

Al meu parer, molta gent parla d'integració quan el que està pensant és en una “assimilació”. Pretenen que la persona nouvinguda s'adapti i assumeixi fil per randa els costums autòctons, llengua inclosa, però sense preocupar-se gaire més de si aquesta població pot inserir-se i fer les seves aportacions en el conjunt de la societat o queda aïllada en guetos, suburbis, en l'escala més baixa del món laboral o en l'economia submergida. En el fons hi ha una visió classista i eurocentrista, on no es contempla que la persona nouvinguda pot tenir molt a dir, perquè en el fons se l’està observant des d’una falsa posició de “superioritat”.

No podem oblidar que hi ha un altre condicionant molt important, que és definir a quin model de societat volem que s'integri aquesta nova població. I aquest model de societat està molt condicionat pel poder polític que l'articula o li dóna suport, tant a nivell social com a nivell cultural. Per exemple, el fet que el català no sigui actualment hegemònic ni al territori on històricament durant molts segles ha sigut la llengua autòctona, sinó que ho sigui el castellà, com a resultat del projecte polític de l'Estat espanyol (que potencia una llengua per sobre de les altres), ocasiona que la persona nouvinguda aprengui, en moltes ocasions, primer el castellà i no el català (o que no hagi de fer ni aquest esforç quan ja parlava castellà al seu lloc d'origen).

Així, per tots aquests fets, ens podem trobar que, tal com va passar en moltes ocasions amb la immigració provinent de la resta de l'Estat espanyol, es produeixi una “adaptació” o, si es vol, una “integració parcial”. Podem trobar que el gruix de la població nouvinguda desenvolupi unes certes xarxes de relació social, s'adapti als hàbits de vida urbans, hagi après o facin servir la llengua de comunicació i relació hegemònica (és a dir, el castellà) però encara visqui als barris més mancats de serveis, tingui les feines menys valorades i no faci servir el català de manera majoritària.

Per tant, quan fem servir la paraula “integració”, molta gent hauria de reflexionar que és el que realment està pensant. Per mi és molt més que una simple adaptació o assimilació. És més: una integració no seria del tot plena sense l'adopció del català per les persones nouvingudes, però tampoc ho seria només amb aquest fet. Una persona que parli català però que no tingui garantit els drets socials imprescindibles ni els recursos per participar activament en la gestió democràtica de la societat fent arribar les seves aportacions, tampoc hi estaria integrada. Reflexionem-hi.

José Miguel Cuesta Gómez.

El català i Europa.

Quan llegiu aquestes línies farà poc que s'hauran celebrat les eleccions al Parlament europeu. “Europa” sol tenir un fort sentiment d'admiració idealitzada per part de la societat catalana malgrat la profunda artificialitat d'aquest concepte. S'ha associat generalment amb la “modernitat”, els “valors tolerants de la civilització occidental” i d'altres coses per l'estil, en contraposició, moltes vegades, a un Estat espanyol “endarrerit” o a un “Tercer món intolerant i fanàtic”

Deixant de banda el racisme i l'eurocentrisme que es palpa en aquestes definicions, sembla que a molta gent se li passi per alt que va ser Europa la que va sotmetre a una explotació brutal a gran part de la resta del món amb el colonialisme, que va ser la inventora dels feixismes i que durant molts segles va ser un dels indrets del món amb més intolerància i fanatisme. Fins i tot un dels valors que els conservadors de diferents estats europeus defensen a capa i espasa com a definidor de “Europa”, la religió cristiana, va aparèixer a Àsia i va ser portada a Europa per una gent que avui seria considerada “emigrants il·legals”.

Els i les habitants dels Països Catalans tendim a caure moltes vegades en aquests tòpics. Haver sigut durant molt temps, sobretot el Principat, una societat més industrialitzada que la de l'Estat espanyol ha influït, sens dubte (si bé els industrials catalans van tenir històricament molt clara l'aposta per l'Estat espanyol que els garantís els seus privilegis econòmics i la repressió del moviment obrer). Molts pensadors importants s'emmirallaven amb Europa a la qual acollien en busca d'avantguardes artístiques o de pensament. També les classes populars tendien a fer-ho i més encara quan el franquisme va significar un brutal període de manca de llibertats i de repressió del català. Europa es veia com quelcom molt diferent a la dura realitat de la dictadura.

Aquesta idealització d'Europa ha arribat fins avui en dia i s'aplica als debats existents sobre la llengua catalana. Durant aquestes eleccions he sentit no poques vegades a alguns candidats, del Principat sobretot, parlar de la importància de ser-hi al Parlament europeu per poder contrarestar el centralisme de l'Estat espanyol. Quan aquest debat s'estén al tema de la llengua, es parla de la necessitat d'aconseguir que la llengua catalana tingui una plena oficialitat a Europa i garantir el dret que els ciutadans dels Països Catalans s'hi puguin adreçar a les institucions europees en aquesta llengua.

El curiós de tot això, es que en moltes ocasions es volen fer unes reivindicacions a Europa que en moltes ocasions no es defensen amb tanta intensitat ni a l'Estat espanyol ni als diferents territoris de llengua catalana per que sembla que hi hagi una por visceral al conflicte que això podria generar. Efectivament, l'Estat espanyol defensarà a capa i espasa la supremacia del castellà dins el seu territori i la subordinació de qualsevol altra llengua, que sempre haurà de tenir un paper secundari. La legalitat existent discrimina als ciutadans no castellanoparlants. Ja ho hem parlat altres vegades.

Al Principat de Catalunya, que tendeix a pensar que va un pas endavant en aquestes reclamacions, s'arriba a l'extrem de fer lleis que per por a aquest esmentat conflicte no s'apliquen plenament, són paper mullat o es tiren enrere. Lleis que pretenen garantir la presència del català en una esfera pública de la qual ha estat bandejat durant molts anys però que no s'acaben d'acomplir del tot per que les autoritats competents no s'atreveixen a entrar en confrontació amb la legalitat de l'Estat. I dona la sensació que una manera de defugir això és pensar que “Europa ens solucionarà aquests problemes” i plantejar aquestes reivindicacions en les institucions europees. Oblidem que la Unió Europea respon a uns interessos molt concrets, molt allunyats de les necessitats de la majoria de la població, i que per aquesta el català és una qüestió purament anecdòtica.

No serviria de gran cosa aconseguir la oficialitat del català a Europa si alhora no es pot garantir el dret dels catalanoparlants a viure plenament en català. I per fer això, agradi o no, s'haurà d'entrar en confrontació amb la legislació de l'Estat espanyol i amb tots aquells que volen mantenir la supremacia i els privilegis del castellà i que no tenen por a defugir el conflicte per mantenir la discriminació de totes les altres llengües que es parlen a l'Estat espanyol. Ho hem vist, lamentablement a Galiza, a Euskal Herria i més recentment a Palma on una manifestació el 30 de maig denunciava la “imposició del català”. Ja sabem la cantarella: el castellà no s'ha imposat mai i la gent el parla voluntàriament. Ho va dir el rei fa uns anys en un discurs i per tant ha de ser veritat.

José Miguel Cuesta.

SORTIDA A EMPÚRIES I...PLATJA

El diumenge 28 de Juny visitarem les ruïnes gregues i romanes d’Empúries i desprès gaudirem d’una tarda de repòs i platja.

LLOC I HORA DE SORTIDA:
A 2/4 de 8 a l’Estació d’autobusos de Fabra i Puig de BARCELONA.
A les 8 a l’Estació d’autobusos de TERRASSA.
A 2/4 de 9 a l’Estació d’autobusos de MANRESA

DURACIÓ APROXIMADA DE LA SORTIDA:
La sortida està prevista per a tot el dia. Es preveu arribar a Empúries a 2/4 d’onze. Esmorzar i visitar les Ruïnes i el Museu amb guies.

Es dinarà a un bosquet proper per desprès baixar a la platja per banyar-se, prendre el sol, llegir, xerrar “en català!” o simplement descansar. A quarts de sis es tornarà cap a Manresa, Terrassa i Barcelona.

INSCRIPCIONS PER CORREU A:
sortidesveupropia@gmail.com
ES CONFIRMARÀ QUE HI HA LLOC.
PREUS: SOCIS: 6 €; NO SOCIS: 9 €
- Les places son limitades!!! -
Pagaments al compte de la Caixa
nº 2100-3481-98-2200042753

CAL PORTAR:
ESMORZAR, DINAR I AIGUA.
TOVALLOLA I BANYADOR.
IMPORTANT: CREMA SOLAR I GORRA o CAPELL o BARRET I GANES DE PASSAR-S’HO BE


ELS MENORS HAN DE VENIR ACOMPANYATS PELS PARES LES SORTIDES ES FAN SOTA LA REPONSABILITAT DE CADASCÚ


PER MÉS INFORMACIÓ:
645377725

LLENGUA I IMMIGRACIÓ

No poques vegades he sentit dir que la “culpa” de la difícil situació que pateix la llengua catalana als Països Catalans la té la “immigració massiva” que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX i també la de començaments del segle XXI. Són, al meu parer, unes afirmacions errònies i que es solen fer sense analitzar el context sociopolític en què es van donar, alhora que s’obvia el fet històric que en altres èpoques van existir altres fenòmens migratoris que no es solen relacionar amb un retrocés del català.

En efecte. El nostre territori ha sigut en moltes ocasions un “lloc de pas” de molts grups humans, tot i que, segurament, durant grans períodes hi hagi hagut un substrat de població estable que ha tingut processos d'aculturació diversos. Però parlant de fenòmens migratoris relativament recents, hi ha un cas que ens serveix d'exemple de com un fenomen migratori no ha de representar, per si mateix, un “perill” per la llengua autòctona. Ens referim al cas de la immigració occitana a Catalunya de finals del segle XVI i principis del segle XVII.

Aquesta migració, ocasionada en gran part per la situació en que es trobava el “Regne de França” d'aleshores (amb uns violents conflictes socials i religiosos), va arribar a representar en moltes viles més del cinquanta per cent de la població. Ara bé, aquests nouvinguts i nouvingudes van adoptar i fer seu el català amb normalitat, malgrat que en aquella època la majoria de la població era analfabeta i evidentment no existien sistemes d'ensenyament públics.

Però aquesta població es va trobar un entorn on el català era la llengua comuna habitual, la llengua del dia a dia, la llengua del poble i, per tant, el procés natural va ser la seva adopció. El castellà, mal que els pesi als defensors del bilingüisme, ni era oficial ni era parlat ni conegut per la immensa majoria de la població dels Països Catalans. Només una petita elit en tenia coneixement perquè era la llengua del poder de la Monarquia Hispànica.

Per tant, no és la immigració en sí mateixa, sinó les condicions en què aquesta es dóna i la voluntat d'integració del país receptor i dels nouvinguts i nouvingudes, els factors principals que poden fer que un fenomen migratori pugui ajudar o perjudicar una o una altra llengua concreta. Sense oblidar que molt important és el context polític i el paper que adopta la mateixa població autòctona davant una imposició lingüística concreta, tant les classes populars com les anomenades elits.

La immigració que es va donar sobretot a la segona meitat del segle XX, per tant, no és, en sí mateixa, culpable de res. Sí que ho és el context polític i social en què aquesta es va donar: un règim polític hostil a la llengua catalana i fortament classista que va fomentar l'aïllament de la població nouvinguda en “guetos” sense els serveis elementals més bàsics i amb limitats contactes amb la població autòctona. Un règim polític, el franquisme, on la majoria de les elits, la gran burgesia dels Països Catalans (és a dir, persones nascudes al país) van participar gustosament, renunciant a l'ús públic de la seva llengua materna, i per als quals les i els immigrants no eren res més que mà d'obra barata per explotar als seus negocis i indústries.

Amb aquests condicionaments sociopolítics, l'increïble hagués sigut que la majoria de la població nouvinguda hagués adoptat el català com a llengua pròpia, quan en el seu entorn la llengua comuna no era aquesta, sinó generalment el castellà. I el mateix fet es reprodueix, en part i amb altres característiques, amb la immigració del segle XXI, sobretot en l'Àrea Metropolitana de Barcelona, però també en zones rurals del Principat (que no havien viscut tant la immigració de mitjans del segle XX.), al País Valencià i a les Illes.

La immigració per se no ha de ser un fet perjudicial pel català. És el context sociopolític on es desenvolupi aquesta el que condicionarà que el fet migratori ajudi a la recuperació del català o, pel contrari, a la supremacia del castellà o el francès. L'actitud que adoptin tant els poders polítics com el gruix de la població autòctona respecte a la fidelitat o no a la llengua pròpia i respecte a la voluntat d'integració dels nouvinguts i nouvingudes serà determinant.

Per finalitzar, vull recordar que hi ha territoris que no han rebut volums d'immigració importants amb la llengua autòctona també amenaçada. Com a fill de gallega em dol, per exemple, com part de la població d'aquell país ha renunciat a l'ús de la seva llengua sobretot en les zones urbanes, trobant-se el gallec en una situació potser fins i tot pitjor que el català. Les causes no tenen res a veure amb la immigració. En són unes altres.

José Miguel Cuesta.