Per José Miguel Cuesta Gómez (Veu Pròpia). Article publicat al setmanari digital
El DemàQuotidianament estem acostumats a sentir a la gent del PP, Ciudadanos i altres col·lectius, defensar de manera visceral el “bilingüisme” i a criticar també fortament qualsevol mesura que promogui l'ús social del català ja que segons ells això ataca els drets dels castellanoparlants i suposa una discriminació del castellà. Però darrera aquesta suposada defensa del “bilingüisme” s'amaguen altres interessos, entre ells el més clar de tots el de mantenir la llengua catalana en una situació d'inferioritat respecte el castellà amb el desig més o menys evident que, a la llarga, el català acabi morint per un procés de substitució lingüística.
El primer que cal desmentir és el discurs que “estem en una societat bilingüe (català-castellà)”. Avui en dia és evident que la societat és molt més diversa i que en ella es parlen una gran infinitat de llengües, fruit de l'arribada de població de diferents indrets del món. No obstant, la injusta legislació vigent a l'Estat espanyol assegura un estatus de superioritat per al castellà en exigir-ne l'obligatorietat a tot el territori i admetent una situació de cooficialitat amb les llengües pròpies d'altres territoris històricament no castellanoparlants. I aquest legalisme és agafat pels defensors del bilingüisme com un pilar fonamental. Però per molt legal que sigui aquesta llei no deixa de ser injusta ja que defensa una imposició històrica i política.
Aquest bilingüisme recollit en la legislació no és “natural” ni “sempre ha existit”. Escoltant l'Albert Ribera fa la impressió que el castellà ja es parlava al nostre país tant en l'Edat Mitjana com es fa en l'actualitat. Però la història és la que és: el castellà és parlat àmpliament als territoris de parla catalana avui en dia fruit d'una imposició política. És cert que en determinats moments part de les elits dels nostres territoris el van adoptar “voluntàriament” perquè era la llengua de prestigi i poder (sobretot a partir del segle XVI amb l'hegemonia de Castella), però la seva adopció per les classes populars és un fenomen del segle XX i no gens “voluntari”. El projecte polític que hi havia darrera la creació de l'Estat espanyol des de el segle XVIII i sobretot des de el segle XIX amb la implantació de l'Estat liberal, implicava una voluntat d'homogeneïtzar tots els seus territoris i això passava per la imposició del castellà en tots els àmbits de la vida diària i l'eliminació o reducció fins a nivells testimonials de les altres llengües, entre elles la catalana. Per tant un bilingüisme gens “natural”.
A aquests defensors del bilingüisme se'ls hi veu el llautó. Són uns hipòcrites. Només denuncien les suposades “discriminacions” del castellà respecte el català, però fan els ulls grossos davant el fet més evident: que és el català el que avui en dia encara es troba en una situació d'inferioritat. Només cal anar a un quiosc, a un supermercat, al cine, a una farmàcia, a una notaria, a un jutjat, encendre la televisió, comprar un videojoc, una joguina, qualsevol electrodomèstic, etc. i veure el que és evident: la nul·la o minoritària presència del català. I a dia d'avui encara és hora que algun d'aquests defensors del “bilingüisme” facin una concentració davant una farmàcia (per posar un exemple) exigint que els prospectes dels medicaments també estiguin en català i no només en castellà!!
Cal tenir present que una cosa és el bilingüisme a nivell personal que podem tenir gent com nosaltres, que ens hem criat en una llengua diferent de la catalana però que hem fet el procés d'adaptar el català i que tampoc renunciem als nostres orígens i, per tant, podem parlar tant en català com en altres llengües habitualment en les nostres relacions personals. Però una altra cosa molt diferent és aquest “bilingüisme territorial català-castellà” que volen imposar com a dogma de fe, amb la clara intenció de continuar mantenint la supremacia social del castellà. I això cal denunciar-ho.
Veu Pròpia estem a favor de que les persones esdevinguin bilingües. És a dir, estem a favor de l'adopció del català per aquelles persones d'origen estranger, perquè adoptar la llengua del pròpia del país on vas és la forma natural de comunicar-te i conviure a la nova societat, i això és el que faríem nosaltres si anéssim a viure a Alemanya, la Xina o el Iemen. Respectem també el dret de ser bilingües a tots aquells que tenen el seu origen a l'Estat espanyol. Però per què ha d'estar obligat a saber castellà una persona nascuda en una família de parla catalana? Per què no pot triar lliurament ser bilingüe català-anglès? Per què una persona arribada de la Xina ha d'estar obligada a saber castellà? No es pot ser bilingüe xinès-català respectant així la llengua d'origen i la llengua del país d'acollida?
Perquè una cosa es defensar un bilingüisme com el nostre, que ens permet adoptar la llengua catalana sense renunciar a les nostres llengües maternes, cosa que, i amb la veu ben alta, fem des de Veu Pròpia i un altra molt diferent és utilitzar el bilingüisme com a excusa per imposar una llengua (sigui el castellà o el francès a la Catalunya Nord, no ho oblidem) a tot un seguit de gent que no el tenen com a llengua pròpia.
.jpg)
