El català i Europa.

Quan llegiu aquestes línies farà poc que s'hauran celebrat les eleccions al Parlament europeu. “Europa” sol tenir un fort sentiment d'admiració idealitzada per part de la societat catalana malgrat la profunda artificialitat d'aquest concepte. S'ha associat generalment amb la “modernitat”, els “valors tolerants de la civilització occidental” i d'altres coses per l'estil, en contraposició, moltes vegades, a un Estat espanyol “endarrerit” o a un “Tercer món intolerant i fanàtic”

Deixant de banda el racisme i l'eurocentrisme que es palpa en aquestes definicions, sembla que a molta gent se li passi per alt que va ser Europa la que va sotmetre a una explotació brutal a gran part de la resta del món amb el colonialisme, que va ser la inventora dels feixismes i que durant molts segles va ser un dels indrets del món amb més intolerància i fanatisme. Fins i tot un dels valors que els conservadors de diferents estats europeus defensen a capa i espasa com a definidor de “Europa”, la religió cristiana, va aparèixer a Àsia i va ser portada a Europa per una gent que avui seria considerada “emigrants il·legals”.

Els i les habitants dels Països Catalans tendim a caure moltes vegades en aquests tòpics. Haver sigut durant molt temps, sobretot el Principat, una societat més industrialitzada que la de l'Estat espanyol ha influït, sens dubte (si bé els industrials catalans van tenir històricament molt clara l'aposta per l'Estat espanyol que els garantís els seus privilegis econòmics i la repressió del moviment obrer). Molts pensadors importants s'emmirallaven amb Europa a la qual acollien en busca d'avantguardes artístiques o de pensament. També les classes populars tendien a fer-ho i més encara quan el franquisme va significar un brutal període de manca de llibertats i de repressió del català. Europa es veia com quelcom molt diferent a la dura realitat de la dictadura.

Aquesta idealització d'Europa ha arribat fins avui en dia i s'aplica als debats existents sobre la llengua catalana. Durant aquestes eleccions he sentit no poques vegades a alguns candidats, del Principat sobretot, parlar de la importància de ser-hi al Parlament europeu per poder contrarestar el centralisme de l'Estat espanyol. Quan aquest debat s'estén al tema de la llengua, es parla de la necessitat d'aconseguir que la llengua catalana tingui una plena oficialitat a Europa i garantir el dret que els ciutadans dels Països Catalans s'hi puguin adreçar a les institucions europees en aquesta llengua.

El curiós de tot això, es que en moltes ocasions es volen fer unes reivindicacions a Europa que en moltes ocasions no es defensen amb tanta intensitat ni a l'Estat espanyol ni als diferents territoris de llengua catalana per que sembla que hi hagi una por visceral al conflicte que això podria generar. Efectivament, l'Estat espanyol defensarà a capa i espasa la supremacia del castellà dins el seu territori i la subordinació de qualsevol altra llengua, que sempre haurà de tenir un paper secundari. La legalitat existent discrimina als ciutadans no castellanoparlants. Ja ho hem parlat altres vegades.

Al Principat de Catalunya, que tendeix a pensar que va un pas endavant en aquestes reclamacions, s'arriba a l'extrem de fer lleis que per por a aquest esmentat conflicte no s'apliquen plenament, són paper mullat o es tiren enrere. Lleis que pretenen garantir la presència del català en una esfera pública de la qual ha estat bandejat durant molts anys però que no s'acaben d'acomplir del tot per que les autoritats competents no s'atreveixen a entrar en confrontació amb la legalitat de l'Estat. I dona la sensació que una manera de defugir això és pensar que “Europa ens solucionarà aquests problemes” i plantejar aquestes reivindicacions en les institucions europees. Oblidem que la Unió Europea respon a uns interessos molt concrets, molt allunyats de les necessitats de la majoria de la població, i que per aquesta el català és una qüestió purament anecdòtica.

No serviria de gran cosa aconseguir la oficialitat del català a Europa si alhora no es pot garantir el dret dels catalanoparlants a viure plenament en català. I per fer això, agradi o no, s'haurà d'entrar en confrontació amb la legislació de l'Estat espanyol i amb tots aquells que volen mantenir la supremacia i els privilegis del castellà i que no tenen por a defugir el conflicte per mantenir la discriminació de totes les altres llengües que es parlen a l'Estat espanyol. Ho hem vist, lamentablement a Galiza, a Euskal Herria i més recentment a Palma on una manifestació el 30 de maig denunciava la “imposició del català”. Ja sabem la cantarella: el castellà no s'ha imposat mai i la gent el parla voluntàriament. Ho va dir el rei fa uns anys en un discurs i per tant ha de ser veritat.

José Miguel Cuesta.